El dia de Sant Jordi passejàvem per una Tortosa plena de gent, constatàvem l’esforç dels poders públics per potenciar la diada i el seu contingut cultural. Només vam veure una llibreria o dos; a Tortosa. Un èxit.
L’any 2017 va entrar en vigor la llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic. Va posar èmfasi en els anomenats contractes menors, que són els que quedarien fora dels principis de publicitat i concurrència, tot i estar en l’àmbit de la necessitat, la confiança, la justificació del treball fet i la garantia de preu de mercat.
Els “límits” en la contractació menor serien: l’econòmic, no pot superar els 15.000 € en cas de serveis i els 50.000 € en obra, la periodicitat (no més d’un any), la no recurrència (no es pot contractar el mateix servei en anys successius) i no es pot fraccionar l’import, amb el mateix objecte.
En “mercats empresarials petits”, on normalment només unes poques o una única empresa pot prestar el servei, la no recurrència és una quimera. Pensem en serveis de manteniment, culturals o de comunicació i l’oferta real del nostre territori.
En cas de treballs de manteniment de serveis o reparació de béns és difícil definir la fragmentació. Com més petit el poble, més difícil. Posem un exemple. Per fer el manteniment d’un enllumenat públic i reparar avaries es pot preveure quines seran les necessitats? Fer avís de cada avaria és fraccionament? Els experts tenen clar que en grans corporacions definir un plec amb aquest objecte és fàcil. En petites corporacions, on l’oferta és limitada i la immediatesa necessària, és difícil, per no dir impossible.
És evident que els contractes menors són possibles i legals… Però, ai els peròs! Des del 2017 la interpretació de la no recurrència i en alguns casos del fraccionament s’ha portat a l’extrem. De la mà de la demagògia política (en molts casos mala voluntat), oposicions de tots els colors suquen pa en els anomenats OFIS, Omissió de la Funció Interventora (pompós nom).
Les conseqüències són greus. A la pràctica ha comportat una acumulació de feina en l’Administració pública, inclús on tenen prou massa crítica per tenir departament de contracció, no donen l’abast. No dic res dels petits ajuntaments on no poden tenir aquest departament.
Tenint en compte que les grans empreses tenen la capacitat de diversificar l’entramat empresarial i tenir l’estructura per licitar; la llei no ha garantit res, més que l’avantatge de les grans empreses. En paraules d’un professional d’intervenció, no ha servit per res!
De retruc, malgrat que la llei diu que s’ha de fomentar la contractació de petites i mitjanes empreses, a la pràctica les empreses, els autònoms i comerços locals estan deixant de ser prestadors de l’Administració, se’ls expulsa en favor d’empreses mitjanes i grans, en especial de l’Administració local que és la més propera al comerç de proximitat.
Així, mentre que la llei diu que en la contractació pública s’han d’aplicar criteris de caire social, en realitat s’està contribuint al “despoblament empresarial”, especialment en els pobles petits i mitjans.
No és cert que això estalviï diners al poble en concret. Les empreses adjudicatàries i els seus treballadors no solen cotitzar al poble i així l’IBI, taxes i el mateix import de la contractació se’n van lluny.
Per dir-ho ras i clar, els Amazon, Innova, Florentinos, lobbies de la comunicació i la cultura guanyen la batalla a les petites i mitjanes empreses, la qualitat del servei se’n ressent.
Tots els governs de tot color polític tenen OFIS i pateixen de la utilització demagògica d’aquesta qüestió. TOTS. Traslladant als funcionaris una problemàtica que no els correspon i posant als equips de govern en una situació que no es mereixen.
La demagògia i oportunisme no tenen límit. Per un moment de glòria, mediocres com són, alguns estant disposats a posar en perill el ja precari teixit empresarial, fins i tot, assenyalant a aquells empresaris que no són de la seva corda política.
La prepotència i inconsciència d’uns pocs fan molt mal a tots. Sense límit ni control.
