Sense conèixer el que realment va desencadenar la baralla que va acabar amb l’incendi d’una botiga al centre comercial de Tortosa, vull d’inici rebutjar i condemnar els fets. Res ni enlloc ni ningú pot justificar actes de violència que posin en perill vides humanes. Fet això, fora interessant, si més no terapèutic, realitzar un exercici de reflexió que s’allunyés del recurrent judici fàcil que solem celebrar en calent i preferentment amb una copa a la mà.
En primer lloc, cal destacar que fets com aquest no són, malauradament, episodis puntuals i, menys encara, exclusius de Tortosa. A totes les ciutats i pobles del país es produeixen baralles, revenges i agressions. De fet, és un fenomen generalitzat que, legítimament, els mitjans de comunicació antics i moderns visibilitzen de forma immediata i propera.
Si ens ubiquem ara al nivell humà podríem preguntar-nos pel desencadenant de la disputa. Haurà estat un cas de temptativa de robatori avortat pel botiguer i amb una resposta desproporcionada per part del lladre enxampat? O potser es tracta d’un conflicte previ existent entre el comerciant i el client? Era una extorsió? Potser una paraula desencertada, un gest ofensiu o una actitud desafiant o amenaçadora? Podrien ser tants els preàmbuls que se’m fa impossible confirmar-ne cap.
Per altra banda, tenim les circumstàncies personals dels implicats, i acabaré ràpid en aquesta qüestió: la raça, l’origen, l’ètnia, les creences o tendències sexuals no són factors determinants. Ho destaco perquè solen ser els arguments que utilitzem als judicis ràpids de barra de bar. En canvi, mai ens aturem a pensar que al darrere de cada baralla hi poden confluir altres detonants inherents als protagonistes. En primer lloc, la salut mental o l’alienació transitòria que poden alterar la percepció de la realitat, la moral i la correcció. En segon lloc, la irrefrenable dependència provocada per diverses i, malauradament, omnipresents addiccions. Finalment, tenim el factor més important que, des de la nostra particular torre de marfil, mai valorem i que s’alimenta de les imperfeccions del sistema.
Tot i que no farem ara un recull que, per altra banda, seria ingent, resultarà molt terapèutic recordar que, en general al moll de l’os de la majoria dels actes violents està la pròpia supervivència de l’individu en un sistema que només reconeix els guanyadors. L’origen social, el context familiar, l’educació rebuda, el grup d’iguals, la inserció laboral, l’espai domèstic, la cultura interioritzada i altres de menor incidència són, tots ells, factors interrelacionats i molt fràgils que, en el cas que només un d’aquests es desviï, poden condicionar negativament les reaccions de les persones.
Dic això perquè estiguem tots vacunats contra aquells judicis que acaben amb l’associació gratuïta entre delinqüència i immigració. Abans de jugar a jutges seria saludable tenir la capacitat d’incorporar tot el que hem dit abans. Com també ho seria pensar que aquesta violència no s’erradica amb proclames xenòfobes. El problema és més ampli i l’abast de les mesures també ho ha de ser. A tall d’exemple, podríem apuntar aquí una major vigilància preventiva als espais més calents com ara en centres comercials, places i parcs. També mesures d’integració eficaces com ara la tolerància zero a l’absentisme escolar o a l’economia submergida. Una gestió urbanística implacable que evités la creació de guetos culturals o econòmics. Així mateix, implementar polítiques juvenils efectives amb seguiment inclòs.
En definitiva, es tracta de conscienciar-nos que si volem que això canviï calen mesures transformadores i que aquestes requereixen més intervenció pública amb més recursos econòmics i més professionals. No vull ser alarmista però el cert és que la gestió pública tal com la interpretem actualment es veu desbordada davant els reptes socials sobrevinguts i, si no aturem aquesta tendència, és molt probable que ben aviat els nostres carrers estiguin controlats per màfies i grups privats de seguretat.
