Anys de lluita personalitzats en un referent, Manolo Tomàs, escollit flamant Valor Ebrenc 2025 per part del Setmanari l’Ebre en reconeixement de la seua trajectòria com a activista i líder de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE). L’acte d’entrega del guardó, que es va fer dilluns, 23 de febrer, a l’hotel Corona de Tortosa, conduït pel periodista Ignasi Vidal, se va impregnar de tots els ingredients de la lluita antitransvasista, començant per la presència d’un bon nombre de membres històrics de la PDE, que tot just acaba de complir 25 anys. Els mateixos que assolirà enguany el setmanari l’ebre, en un paral·lelisme que també va recórrer l’acte per a fer una reafirmació de les Terres de l’Ebre com a projecte.
L’arrancada va ser per a una jota de rondalla, a càrrec de la rondalla i d’una parella de ball de l’escola de ball, cant i música tradicional Lo Planter, de Tortosa. La música que sempre ha acompanyat les mobilitzacions impulsades per la PDE.
El primer d’intervindre va ser Ximo Rambla, president del Consell d’Administració del Setmanari L’Ebre SL, qui va fer una introducció molt reveladora del pes de Manolo Tomàs a la societat ebrenca i va recordar que, a l’hora de decidir el guanyador de la quarta edició del Valor Ebrenc, quan va sortir el nom de Manolo Tomàs, “el debat va durar el que va costar pronunciar el seu nom”. Rambla es va referir a Tomàs com al “rostre de la PDE” i li va agrair la lluita “des de la reivindicació i des de la pedagogia, des de la contundència i des del diàleg”. Va apel·lar al compromís social no només de la plataforma sinó dels mitjans de comunicació de proximitat i va mantindre el ciri encès: “Si Manolo Tomàs està preocupat, nosaltres també ho hem d’estar”, referint-se als perills de què alerta actualment la plataforma en forma de noves transferències o mercadeig d’aigua entre conques.
També va ser la nit dels companys de fatigues i els amics de lluita de Tomàs. Joan Antoni Panisello, un altre dels portaveus de la PDE, va insistir que “les amenaces perduren”, i va fer una reivindicació de la PDE com a aglutinadora d’un suport “sobretot social, però també tècnic, jurídic i polític, sobretot a nivell europeu”. Al capdavant, com a “motor”, va enfocar a Manolo Tomàs: “De portes enfora, un líder social, un activista, i de portes endins, un referent, un company, un amic, una persona honesta, generosa i coherent que continua sent la mateixa que fa 25 anys”. “El territori i els companys de la plataforma estem en deute amb tu. Tant de bo a les Terres de l’Ebre hi haguessen més Manolos Tomàs”, va proclamar.
L’exministra Narbona i Pedro Arrojo
Després d’uns aplaudiments molt sentits, va arribar la primera gran sorpresa de la nit: una intervenció virtual, a través d’un vídeo enregistrat, de la ministra socialista que va derogar el PHN transvasista de l’últim govern d’Aznar, Cristina Narbona.
Ella també va concedir a Tomàs la condició de “persona de referència absoluta” i va encoratjar la PDE a mantindre el pols, perquè “encara avui hem d’escoltar que l’aigua dels rius se perd al mar” i perquè “els sediments [la retenció de fangs als pantans] són el principal motiu que fa necessari que continue existint una entitat com la PDE”.
Sobre el seu paper el 2004, Narbona es va mostrar humil i va opinar que la derogació del PHN del 2001 va ser possible “gràcies al fet que Manolo Tomàs i altres persones van ser capaces d’explicar al Parlament Europeu el que podia succeir si es feia aquell transvasament cap al sud de gran quantitat d’aigua”. “De vegades dic que qui el va derogar no va ser el Govern de Zapatero, sinó la Comissió Europea”, va tancar, abans de donar una consigna clara al moviment social antitransvasista en plena emergència climàtica: “Davant de grans desafiaments, activisme”.
La projecció d’un vídeo musical amb imatges de les mobilitzacions històriques de la PDE, editat pel cineasta Mario Pons, va fer de parèntesi refrescant entre discursos, que es van reprendre amb una de les intervencions més especials de la nit, la del músic i còmplice de la PDE Arturo Gaya. Abans de cantar a cappella a la figura de Manolo, va recordar una crònica de La Vanguardia que, després d’una manifestació antitransvasista a Madrid, va batejar el moviment ebrenc com a “moviment imparable”. “Avui la ciutadania no pren els carrers, protesta des de casa a través d’una piulada a les xarxes socials. Necessitem persones que ens encomanen la il·lusió i l’esperança, perquè les lluites que s’acaben guanyant són les que no s’abandonen”, va glossar el cantautor, que veu en la figura de Tomàs “una persona que ho dona tot, que sempre ens fa sentir orgullosos quan fa de portaveu nostre i que ha trencat esquemes liderant amb humilitat, saviesa, honestedat i bondat la revolta per la nova cultura de l’aigua”.
Abans de l’entrega efectiva del guardó, va agafar el testimoni el nou conseller delegat del Setmanari L’Ebre SL, Marc Just, que va subratllar el paral·lelisme entre el setmanari l’ebre i la PDE en “un recorregut en defensa del riu però també de les Terres de l’Ebre”. “Perseverar i somiar val la pena si la causa s’ho val”, va expressar, abans d’anunciar que l’ebre canviarà en breu d’imatge “amb nova maquetació i un rellançament de la imatge digital”. “El que es mantindrà inalterable és el compromís amb les quatre comarques i la seua gent, l’ADN de la casa”, va dir.
El moment culminant de la nit
L’entrega del premi, consistent en una gota, referència a l’aigua del riu i a la vegada a l’apòstrof de la capçalera del setmanari— se va complementar amb un lliurament molt especial: un ram de flors perquè l’homenatjat l’entregués a la seua parella, Olga. Al punt àlgid de l’acte no hi van faltar els crits de “Lo riu és vida, no al transvasament!”, que van donar pas a una conversa entre Tomàs i el conductor de l’acte [vegeu complement].
Previ als discursos més institucionals, la segona gran sorpresa va ser la intervenció, també a distància, del científic Pedro Arrojo, que va ser determinant en l’armament intel·lectual de la causa blava i gran amic de Tomàs. Arrojo es trobava en una visita oficial a Egipte com a relator de les Nacions Unides i, des d’allà, va fer arribar un missatge carregat d’admiració cap a Tomàs: “Quan diuen que ningú és profeta a la seua terra, està vist que en el teu cas va fallar el refrany”, li va adreçar. També li va enviar “una abraçada transmediterrània” i va dixar per a “més endavant” el “deute d’anar al Delta a fer un cafè” amb Tomàs, i “continuar pensant en què fer per a dixar a les generacions futures un món una mica millor”.
Van cloure l’acte el delegat del Govern a les Terres de l’Ebre, Joan Castor Gonell, i l’alcaldessa de Tortosa, Mar Lleixà, que van coincidir a referir-se a la Coordinadora Antitransvasaments, llavor de la PDE. Gonell, a més, va destacar que el moviment ha aconseguit que “molta gent i molts governs treballen avui per la nova cultura de l’aigua”. Va titllar Tomàs de “valent i tenaç, sense que li hagen tremolat mai les cames”, i va demanar un aplaudiment per als que van participar de la lluita i ja no hi són, en un altre dels moments amb més càrrega emotiva de la vesprada. Lleixà, al seu torn, va agrair al Setmanari l’Ebre la creació d’un “reconeixement de trajectòries personals”. Va definir el col·lectiu antitransvasista com “el moviment social més influent de les Terres de l’Ebre” per la seua lluita “feta amb rigor, honestedat i amb arguments científics per a fer entendre al país que el cabal ambiental del riu és necessari per a garantir la supervivència d’una de les zones humides més importants de la Mediterrània i la sostenibilitat econòmica del Delta”. També va anunciar que, en el marc del 8M, l’Ajuntament de Tortosa farà un reconeixement especial al col·lectiu de dones de la PDE.
La cirereta la va posar la interpretació de “Lo fandango tortosí”, a càrrec de Lo Planter.
“Quan ha d’estar, està”
Manolo Tomàs Caubet (Tortosa, 1955) va fer el viatge de noces a Nicaragua en plena revolució sandinista, i actualment està llegint a Chomsky per a interpretar millor la situació política als Estats Units, a la qual tem com a possible “preludi d’una guerra”. Admet que li hauria agradat ser historiador però que només va poder pagar-se el batxillerat mentre treballava a l’antic escorxador de Fabra, a Tortosa. Va viure la Transició espanyola a Barcelona i relata que va aprendre molt del contacte amb el món sindical: “En els conflictes has de tindre en compte els arguments del contrari”. En conversa informal amb el periodista Ignasi Vidal, Tomàs va repassar amb anècdotes la seua militància antinuclear i antimilitar, com a membre del grup La Bicicleta Verda, abans de comprometre’s amb el futur immediat de l’activisme hidrològic: “Els veterans no se’n van a casa, ningú se rendix. Hem de formar els jóvens i acceptar noves idees”. La definició més legitimada i personal sobre Manolo va arribar amb un vídeo del seu fill Guillem, resident a Astúries: “Ha sigut un far per a les noves generacions d’activistes i és un far per a tots els que l’envolten”. Guillem va resumir la vàlua del seu pare d’esta manera: “Quan ha d’estar, està”; i es va mostrar “orgullós” de com ha cuidat “el territori i les persones”. Va arredonir el missatge amb una màxima de son pare: “Pensa globalment i actua localment”. Tomàs, calmosament emocionat, va afirmar que el més bonic que ha fet per amor en esta vida ha sigut tindre els seus fills.
Galeria d’imatges:
Fotos: Claudio Ianau
