Febrer és un mes que, potser sense adonar-nos-en prou, ens interpel·la com a comunitat. És un mes on moltes famílies, infants i persones adultes ens recorden que les malalties no són només una realitat sanitària, sinó també una realitat social i humana.
Durant aquestes setmanes hem commemorat el Dia Internacional del Càncer Infantil, el Dia Mundial de les Cardiopaties Congènites i també el Dia Mundial de les Malalties Minoritàries.
No són només dates al calendari.
Són oportunitats per mirar de cara realitats que sovint passen desapercebudes, però que formen part de la vida quotidiana de moltes famílies del nostre poble i que si no les vivim de prop, o no ens travessen, a vegades sembla que no són prou importants.
Quan parlem de malaltia, sovint pensem en hospitals, tractaments o diagnòstics. Però darrere hi ha moltes altres coses: incertesa, reorganització familiar, dificultats laborals, sobrecàrrega emocional i, massa sovint, solitud. I aquí és on entra la comunitat.
Les persones que fem política social tenim una responsabilitat clara: no només atendre, sinó també visibilitzar. Perquè allò que no es veu, no existeix als ulls col·lectius. I quan no existeix, costa que hi hagi recursos, comprensió i empatia. Visibilitzar és generar consciència, és educar, és prevenir estigmes i és fer poble.
A la Ràpita tenim la sort de comptar amb un teixit associatiu molt viu. Les entitats socials i de salut també fan una tasca imprescindible: acompanyen, orienten, escolten i, sobretot, creen xarxa entre persones que passen per situacions semblants. Sovint són elles qui arriben on l’administració no pot arribar sola. Per això, el nostre paper també és caminar al seu costat, escoltar-les i donar-los suport.
Tenir un càrrec polític a l’Ajuntament és un privilegi. Però sobretot és una responsabilitat enorme amb una obligació molt gran. L’obligació d’estar al costat de les persones, especialment quan la vida es complica. Les institucions no poden ser només administracions; han de ser també proximitat, una mà estesa, empatia i compromís amb la nostra gent.
Les malalties poden tocar qualsevol família en qualsevol moment. I precisament per això, construir una comunitat informada, sensible i solidària no és només un gest simbòlic: és una forma de cuidar-nos col·lectivament.
Perquè visibilitzar també és cuidar. I cuidar, al cap i a la fi, és una altra de les moltes formes de fer poble.
