Hi ha persones que no surten als llibres d’història, però sense les quals la història del nostre poble no es podria explicar. Josep Pagà Casanova, lo Quelet, era una d’aquestes persones. Aquesta setmana ens ha deixat, i amb ell se’n va un tros d’aquell municipi que ell mateix va contribuir a teixir, fil a fil, durant tota una vida.
Nascut a la Cava de 1938, treballador de la Cambra Arrossera de la Cava durant tota una vida, marit de Teresita, pare de Maite i Pilar, sogre de Joan i d’Enrique i iaio orgullós de Júlia, lo Quelet va entendre molt aviat que un poble no es fa només enfangat, sinó també sembrant en el camp comú de l’associacionisme. I allà el trobàvem sempre, amb aquella naturalitat de qui no busca protagonisme sinó utilitat. Jugador i directiu del CD La Cava durant molts anys, va ser un dels impulsors de l’equip de veterans, perquè entenia que el futbol també és memòria, vincle i amistat que perdura més enllà del terreny de joc.
Va ser fundador del Grup de Majorettes de la Cava i un dels fundadors de la Societat Musical Espiga d’Or, dues entitats que han fet sonar i desfilar el nom del nostre poble per arreu. Va presidir els Jubilats i Pensionistes de la Cava, acompanyant la gent gran en aquella etapa de la vida que tan sovint queda en silenci. I, en un moment decisiu per a la democràcia, va formar part de la primera candidatura socialista l’any 1979, quan calia tenir coratge i conviccions per fer un pas endavant.
Però si haig de quedar-me amb una cosa, no és amb el currículum sinó amb l’home. Lo Quelet era, sobretot, un bon home. D’aquells que et saludaven i et demostraven alegria de veure’t. Que no feien mai soroll, però que sempre hi eren. D’aquells que ho fan tot
des d’una discreció elegant, sense esperar res a canvi, perquè entenen que servir el poble no és un mèrit sinó una manera natural d’estimar-lo.
Sovint, quan parlem del que som, busquem grans noms i grans gestes. I oblidem que el que avui som ho devem en bona part a una generació de personatges anònims que van decidir arromangar-se quan el fàcil hauria estat no fer-ho. Homes i dones com lo Quelet, que no van demanar mai reconeixement i que, precisament per això, en mereixen tot el nostre.
Gràcies per la feina silenciosa, per l’exemple i per haver-nos deixat un poble una mica millor del que vas trobar. Sempre seràs un dels nostres.
Descansa en pau, Josep del Quelet.
