El passat dissabte 16 de maig, l’activista cultural Xavier Miró em va convidar a Amposta a la presentació del segon volum assagístic de la filòloga tarragonina Marat Matas (De la realitat viscuda a la ficció narrativa), acompanyada del també filòleg Joan Antoni Forcadell. Un tàndem extraordinari, ja que tots dos han ampliat la visió novel·lística de Sebastià Juan Arbó. Marta Matas va oferir una conferència il·luminadora sobre la primera trilogia arboniana, les obres formades per Terres de l’Ebre, Camins de nit i Tino Costa, de com Arbó les va elaborar i la situació dels seus personatges en una delta de l’Ebre a les primeres dècades del segle XX. Des de la publicació de la primera novel·la L’inútil combat, que va causar un fort impacte en la societat barcelonina d’aquells anys, on feia l’aparició d’una terra que, en aquell moment no formava part de l’imaginari barceloní, a diferència de Girona i el Pirineu. I no solament això, sinó que la seva xerrada també es va estendre, com he dit, a la primera obra d’Arbó, publicada el 1931 (any de naixement de Gerard Vergés) i com l’autor rapitenc, sense adonar-se’n, feia de la seva obra la inauguració del que més tard es coneixeria com la novel·la existencialista. La tradició literària de les primeres novel·les d’Arbó el situen en un tipus d’obres que havien assolit la seva plenitud a finals del segle XIX i que mereixerien el nom de novel·la rural, ja que per primera vegada en la història de la literatura catalana feia la seva aparició el delta de l’Ebre, on els habitants de la ribera se senten marginats en un món estrany que no comprenen, tot i que valoren profundament el seu treball i la seva dignitat.
Ens hem de detenir en aquest aspecte dels seus personatges que marcarà bona part de la literatura arboniana dels anys trenta, abans de l’esclat de la Guerra Civil i l’acabament de la Segona Guerra Mundial. Efectivament, fa 12 anys que ha acabat la Primera Guerra Mundial i a l’horitzó aguarden la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, amb tot el que això representa per a l’Arbó i per a la literatura catalana i l’europea, en general; per a l’Arbó tindrà conseqüències nefastes a l’haver de canviar d’idioma per a poder subsistir. De fet, a partir d’aquell moment la literatura europea es caracteritzarà pel desconcert que pateixen molts dels seus personatges i a la recerca de la seva identitat. Quan el 1945 la literatura francesa fa balanç a l’acabament de la guerra i s’adona de la desaparició, entre altres, de Jean Prevost i Antoine de Saint-Exupéry i molts dels seus intel·lectuals, i Sartre parla del gran buit que això ha suposat per a la seva literatura. És en aquest context on neix l’existencialisme. Encara avui és així com s’ha de percebre les obres d’aquella època, més com una resposta o com un estat d’ànim. Les novel·les paradigmàtiques d’aquests són La nàusea i L’estrany. També és curiós observar que en la postguerra alemanya els seus escriptors —per descomptat— també es refereixen a una absència. L’existencialisme, un terme encunyat per l’escriptor francès Gabriel Marcel, va ser el corrent intel·lectual que s’allunya de la filosofia tradicional i estava en condicions d’oferir una nova vida a la joventut d’aquells anys, que acabaria tràgicament amb el maig francès del 68.
L’existencialisme va entrar amb retard a Catalunya, però és en el delta de l’Ebre on es donen les condicions perquè es desenvolupi a causa del sofriment de la seva gent, i és un jove nascut a la Ràpita anomenat Sebastià Juan Arbó el primer, segons molts experts, que incorpora l’existencialisme a Catalunya. Ja ho va dir el crític Sergi Beser: “Arbó s’anticipa amb aquest llibre (L’inútil combat) als corrents literaris del moment, car correspon al tipus de novel·la que predominarà a Europa a la dècada dels quaranta. Cal situar aquesta primera obra d’Arbó al costat i com a digna companya de La nàusea de Sartre i L’Estrany de Camus, les dues obres que caracteritzen el que s’ha vingut a denominar ‘novel·la existencialista’: el buit, l’estranyesa, la incomprensió, el desconcert, l’absurd de la vida…”.
Llegir avui L’inútil combat i Hores en blanc ens remet a un Arbó en estat pur, a un jove que en el seu Delta natal va captar el pensament i el sofriment de la seva gent, i els seus personatges ens remeten a l’actual joventut de bona part d’Europa que encara no ha trobat el seu camí ni el seu lloc en el món.
