L’octubre de 1985 vaig fer un viatge a l’antiga URSS, que incloïa Bucarest, Moscou, Nóvgorod i Sant Petersburg. Aquesta última ciutat m’ha vingut a la memòria perquè ha estat atacada per drons ucraïnesos, i no solament la ciutat dels tsars sinó altres ciutats del golf de Finlàndia, que demostren la capacitat de Kiev per a penetrar més enllà de les seves fronteres, inclosa la Sibèria Oriental.
Em vaig quedar entusiasmat i meravellat d’una de les ciutats més belles d’Europa, i per aquest motiu m’he sentit una mica trist per les incursions ucraïneses en aquesta regió. El seu patrimoni, tant arquitectònic com artístic és incalculable i pràcticament tot concentrat en el fantàstic Museu de l’Hermitage, considerat un dels més atractius del món; les seves col·leccions de cultures antigues i actuals exerceixen sobre el viatger una emoció difícil de descriure. Els seus cinc milions d’habitants la converteixen, després de Moscou, en la ciutat més important de Rússia. Centre cultural de primer ordre, va tenir un paper destacat en la formació intel·lectual d’alguns escriptors més influents del segle XIX, entre els quals Lleó Tolstoi, Alexander Puixkin i sobretot Fiódor Dostoievski, que tanta influència va tenir en Sebastià Juan Arbó. Aquí, el turmentat escriptor va passar l’experiència més terrible de la seva vida. Acusat de revolucionari va patir un simulacre d’execució i condemnat a mort, però en el fatídic instant li va arribar el perdó. Però el perdó no li va arribar a Sant Petersburg (en aquell moment Leningrad) durant la Segona Guerra Mundial ja que va patir el setge més ferotge d’aquella contesa, encara present en la memòria dels seus ciutadans. Independentment d’això, és una ciutat fascinant, eminentment literària. Podíem gaudir de les seves nits amb total tranquil·litat i confiança. En 1914, el nom se li va russificar amb el Petrograd (la ciutat de Pedro, en homenatge al seu fundador, el tsar Pedro el Gran) que és com actualment la coneixen els seus habitants, i aquí descansen les restes dels seus antics tsars, i amb aquests durant 200 anys va ser la capital de Rússia i des d’aquí Lenin va programar les seves tesis d’abril amb la insurrecció que el portaria al poder. Molts anys més tard, a l’Ateneu Barcelonès, el meu amic Xavier Garcia em va presentar la mare de Montserrat Roig, Albina Fransitorra, i a una de les seves germanes, que em van ampliar el coneixement que tenia Montserrat de Sant Petersburg.
Jo volia conèixer el barri on Dostoievski va escriure Crim i càstig, on cinc anys abans Montserrat Roig va fer el mateix i ho va reflectir en la meravellosa L’agulla daurada. Vaig tenir una sorpresa molt agradable perquè una de les noies de recepció en l’hotel on m’allotjava em va dir que molts turistes volien fer el mateix i que a la ciutat hi havia un turisme cultural molt potent gràcies a Dostoievski i que l’hotel tenia aparaulat amb alguns taxistes poliglots l’anada i tornada entre l’hotel i aquest barri. El taxista, amb un castellà que deixava molt a desitjar i amb una antipatia descomunal. Vam arribar al barri desitjat. Vam passar per grans avingudes i carrers amples amb una netedat incontestable fins a l’anhelat barri (en molts aspectes una perllongació del Raval de Barcelona). Aquí, al carrer dels ebenistes va preparar la creació de Crim i càstig i poc abans va escriure Els germans Karamàzov. Aquesta zona ha canviat, evidentment, però encara conserva un sabor de barri antic on la pobresa fa la seva aparició en cases velles i decadents, amb poca vida, marcada per borratxos i algune cases de prostitució, sense cap interès turístic i sí literari. El taxista em va gastar una broma macabra quan em va dir que a mitjanit de les seves tombes sortien Raskólnikov i Alena Ivanovna, la vella usurera, per atemorir els noctàmbuls.
«A part de Montserrat Roig, només conec, a nivell ebrenc, dos rapitencs que van tractar en la seva obra Sant Petersburg: Sebastià Juan Arbó i Emili Rosales»
A part de Montserrat Roig, només conec, a nivell ebrenc, dos rapitencs que van tractar en la seva obra Sant Petersburg: Sebastià Juan Arbó i Emili Rosales. El primer, a Els homes de la terra i la mar fa unes deduccions molt curioses: l’Arbó creu que en la construcció de Sant Carles estava present la idea de Pere el Gran quant a la de Sant Petersburg, amb la qual hi ha certes analogies. Totes dues duien el nom dels seus fundadors, Pere i Carles. Estaven aixecades en terrenys pantanosos: el delta del Neva i el delta de l’Ebre, a la vora d’un riu, el Neva i l’Ebre, les dos al fons d’un golf, el golf de Finlàndia i la badia dels Alfacs. Després analitza les personalitats de Pere i de Carles, que no feien gala ni d’ostentació ni d’orgull. Les dues ciutats havien estat creades per al desenvolupament de les seves àrees d’influència. Sant Petersburg donaria la vida al Nord de Rússia i Sant Carles estava destinada com el centre més actiu del comerç d’Índies i un dels ports naturals més importants del Mediterrani i seria la sortida dels productes de l’Aragó al mar.
Emili Rosales va guanyar el Premi Sant Jordi 2004 amb una novel·la fascinant, La ciutat invisible, com fascinants són les descripcions que fa de Sant Petersburg: els detalls urbanístics i arquitectònics estan regits per la més estricta reglamentació per tal que Sant Petersburg sigui la ciutat més bella que hagi vist la humanitat. Un exèrcit d’obrers van executar les idees dels arquitectes holandesos i italians al servei del tsar. La ciutat avança, emergeix de les aigües i s’eleva la primera agulla daurada. La perspectiva Nevski és l’aparador de Sant Petersburg. És la ciutat dels europeus. Europa és plena de llocs meravellosos, diu el tsar, però no pot abandonar Rússia.
En fi, tant Montserrat Roig com Sebastià Juan Arbó i Emili Rosales van rescatar la memòria de Sant Petersburg al servei dels seus lectors.
