El temps fa canviar la societat i no sabem ben bé quin rumb hem agafat. La lògica ens diu que amb el temps s’evoluciona, però si mirem la realitat veiem que no és del tot cert. La professió de mestre està al punt de mira des de fa anys i des de fa unes setmanes encara més, potser per uns informes PISA que demostren el que els professionals fa anys que diem: les coses no van bé. D’acord, tirem endavant, però se’ns fa molt complicat, perquè ser mestre ja no només és ensenyar, ja que ens trobem amb moltes altres professions que hem de dur a terme dia a dia sense estar formats i sense saber si les fem bé ni com hem arribat a aquest punt.
Secretari/ària: actualment aquest membre dels equips directius té un volum de feina administrativa comparable al de grans empreses, ja sigui per processos burocràtics, contractes menors, control de despeses, motxilles econòmiques, custòdia de documentació, comunicacions, actes i certificacions, contractacions, compres i un infinit, etcètera que cal complir fil per randa sent únicament mestres.
Psicòleg/a: el treball emocional els últims anys ha crescut al ritme de la inflació econòmica, el docent ha de fer un control i gestió emocional pràcticament a la major part de l’alumnat, sense estar format ni ser la seva funció. El problema no és detectar problemàtiques, cal solucionar-les amb el que hi ha, tenint en compte el volum de protocols, reunions amb serveis externs, famílies, etc. Tot això sent únicament mestres.
Mediador/a: cal intervenir constantment en conflictes, siguin entre alumnes, entre famílies o entre famílies i escola. On està l’autoritat dels docents i la confiança cap a ells? Ni rastre.
Els docents no tenim cap autoritat ni llibertat professional, se’ns qüestiona absolutament tot i se’ns carrega amb feina i més feina per gent de fora del gremi que està de pas per la política. Tot això sent únicament mestres.
Dietista: l’alimentació és una part fonamental per al desenvolupament i creixement de l’alumnat, és per això que ara sempre donem recomanacions d’hàbits de menjar saludable, especialment per al pati. Però, estem cansats de fer recomanacions sense saber al 100 % si ho fem bé i també de fer de policies cada dia, interceptar palmeres de xocolata o solucionar conflictes amb un infant que està indignat perquè ell es menja una pera i la companya del costat un croissant farcit de xocolata blanca. Tot això sent únicament mestres.
Infermer/a: aquesta és més recent, cal donar respostes mèdiques a nens i nenes amb serioses dificultats, des d’intoleràncies i al·lèrgies, fins al punt de donar medicació per recepta o fins i tot fer actuacions específiques a alumnat amb malalties cròniques, des de diabetis fins a epilèpsia. Nosaltres farem el que calgui, sempre ajudarem el nostre alumnat, però realment, estem preparats? Què passaria si no actuéssim bé durant una baixada de sucre? Tot això sent únicament mestres.
Finalment, arriba el millor: ser mestre. Ensenyar, veure com aprenen, com creixen, com dia a dia la llavor es transforma en una planta gran i preciosa. Però el procés és una autèntica barbaritat, el que aguantem cada dia, responsabilitats que se’ns sumen curs rere curs sense rebre cap mena d’ajuda ni facilitat, només pressió i crítica.
El curs no ha començat de la millor manera, el col·lectiu està unit, però cansat. Aquesta setmana, he vist com una companya, la qual és una excel·lent professional, va amb por a la classe, por per no saber fer d’infermera sent mestra, por perquè no li passi res a la nena. Fins on arribarem?
