Que parlen els fets

Estos dies, atenent a alguns mitjans de comunicació espanyols, podies tenir la sensació que després d’una mala nit t’havies despertat a l’Alemanya nazi o a la Sud-àfrica de l’apartheid. Sí, novament. La pretesa persecució viciosa del castellà a Catalunya és recurrent. Però esta vegada, amb el cas de la família de Canet que ha demanat fer classes en espanyol, s’han superat.

Només han fet falta dos tuits. Si revisem les informacions que parlen d’assetjament contra esta família, enlloc trobem fets que ho demostren. Ni testimonis, ni pintades insultants, ni missatges acusatoris, ni informes policials… Al contrari: les amenaces les han rebut els professors del centre.

Tota la campanya es fonamenta en la investigació de la fiscalia de dos tuits impresentables. I això és suficient perquè la idea de l’odi al castellà haja calat en l’opinió pública espanyola i perquè hagen intentat traure’n profit els partits de la dreta (no era este, l’objectiu?). També hi ajuda la desconfiança que genera qualsevol versió alternativa dels fets que vinga de Catalunya o que la premsa progressista espanyola, per bé que no s’ha abonat a la teoria de l’assetjament, tampoc ha desmentit.

En contrast, observo meravellat l’últim fenomen periodístic que arriba del Regne Unit. El presentador de la BBC Ros Atkins s’ha fet viral amb les seues píndoles informatives. En menys de cinc minuts dissecciona l’escàndol de les festes a Downing Street en ple confinament i deixa a Boris Johnson a la corda fluixa. Atkins n’explica el cas, que el Govern va intentar negar, amb la precisió d’un forense, amb un estil directe i simple, sent rigorós i incisiu, endreçant la informació, afegint context i introduint-hi fonts diverses; sense caure ni en el sensacionalisme ni en l’opinió, deixant que els fets – i només els fets- parlen.