Fa 85 anys el 4 d’agost era dijous. La Batalla de l’Ebre feia 10 dies que havia començat, i l’exèrcit insurrecte dels feixistes preparaven la primera contraofensiva, que començaria el dia 6. La rutina de la guerra ocupava els dies: bombardejos, foc, morts, evacuar ferits, proveir d’aliments i munició… creuant el riu de nit amb passarel·les, sense gaire racionalitat logística. Segons el parte republicà: «Es combat amb gran duresa a la zona de l’Ebre, on les tropes espanyoles han rebutjat tots els contraatacs de les forces al servei de la invasió, conquerint les cotes 301, 304 i 266 al nord de Faió. Les bateries antiaèries van fer caure un trimotor italià ‘Savoia 81’ i es va capturar el pilot».
Enguany encara hi ha hagut un darrer supervivent de la Lleva del Biberó, que proclamava «ja és hora que els joves s’involucren en la recuperació de la memòria històrica», referint-se al camp de treball d’una cinquantena de joves escoltes.
85 anys després, tot i els esforços, iniciats recentment cal dir-ho, l’estat espanyol encara és el segon del món que té més fosses per identificar. Els treballs a Catalunya donen els seus fruits: la Generalitat ha identificat 722 brigadistes internacionals desapareguts al front de l’Ebre i els llocs on van morir.
Els bombardejos provocaven incendis, que amanien el paisatge dantesc de la guerra a l’Ebre. Precisament dimarts, el dia que començava l’agost, va haver-hi un incendi al Perelló (simultani amb un altre a Mont-roig i més tard un altre a Collbató). Les preocupacions d’ara davant d’un foc no es poden comparar amb l’esperpent de 1938. Hi ha un servei de bombers eficient, ben equipat i format, amb suport de medis aeris i reforç de les Agrupacions de Defensa Forestal. També els ciutadans van comptar amb avís d’ SMS notificant la necessitat de confinament, en el cas d’urbanitzacions o masies disperses; un missatge que també anunciava la fi de l’emergència. El ràpid control del foc, però, va ser gràcies a les franges de protecció i els terrenys de conreu. Lliçó a aprendre.
L’endemà, dimecres dia 2, el Planeta ja havia consumit tots els recursos, així que ara vivim a crèdit.
Cal recordar que el 23 de juliol aquí a Catalunya vam barrar el pas a la dreta i el feixisme, i ara estem immersos en el procés de formació de govern. Carles Puigdemont sembla que serà una baula essencial («el fugado de la justicia que debe venir rendir cuentas», quan ha comparegut a quatre tribunals de tres països europeus; mentrestant, tenim un monarca emèrit lladre i defraudador d’impostos que no ha comparegut en cap tribunal i a més se’n va fotre quan li preguntaven si se’n penedia), una certa justícia poètica.
Les lliçons d’agost són clares. Comptant també amb la calor que certifica la situació, no de crisi sinó d’ebullició, com va definir el secretari general de l’ONU. Veiem, però, que els mandataris el primer que fan, bàsicament, és apujar-se sous. No prenen mesures per fer front a les emergències: el foc, les franges de protecció, la gestió de boscos, el despoblament i l’abandó de l’agricultura.
Fa més de 300 anys que la situació política amb Catalunya està pendent de resolució; hem de tenir esperança en que ara pot haver-hi una certa esperança. Però, si en 45 anys de Constitució no hi ha hagut cap avenç, potser és l’hora de jugar la carta. D’exigir coses raonables, que depenen de voluntat política, com l’amnistia (per un cas no n’hi va haver de fiscal sota el govern de Rajoy?). Exigir coses immediates, com el català a Europa, a les Corts, a l’escola, al dia a dia… i tantes altres coses.
Amb paciència, però amb contundència. Si Europa ens ha mirat per veure com frenem a la dreta (fa 85 anys més bé van ignorar el govern democràtic i legítim de la República i van ajudar els colpistes), potser és l’hora que entenguin que els pobles català, navarrès i basc hem frenat la temuda dreta que avança de bracet amb el feixisme; per tant, es pot construir l’Europa del Pobles i les regions per tal de superar els caducs estats nació. Una visió federal que, per cert, en temps de Felipe González ja en parlaven els socialistes, però en 45 anys ni cinc. Potser també és el moment que Espanya es faci realment càrrec de la pluralitat nacional, cultural i lingüística de l’estat espanyol. Però la realitat és que el govern espanyol no dialoga, espia i s’infiltra.
És imprescindible passar full de la política que hem viscut en la darrera campanya, amb discursos plens d’imprecisions, mitges veritats i mentides, i moltíssima desinformació. Amb la victòria del PP es constata que es poden guanyar unes eleccions generals amb un discurs buit de propostes i de concrecions, i construït, en canvi, a partir de ficcions i falsedats.
