Una de les coses més estranyes d’aquesta professió és com de disposats es mostren molts col·legues periodistes a trencar-se la cara per defensar la línia editorial del mitjà on treballen. Ho veiem cada dia, especialment a les xarxes, amb batusses verbals d’un nivell de violència que no havíem apreciat fins ara. Tant és si són columnistes amb pedigrí com redactors mileuristes. És una mena de segrest emocional, difícil d’explicar, que els alinea amb l’ideari del seu mitjà i que confronten amb els periodistes de la competència. Les trompades acostumen a ser simultànies amb les dels partits polítics a qui es deuen aquests mitjans.
M’ha vingut això al cap en llegir l’últim informe de Reporters Sense Fronteres (RSF), on s’assenyala que la llibertat de premsa al món és en el seu nivell més baix en 25 anys. Espanya ha caigut fins al lloc 29, una mica més avall que Namíbia. La interferència dels governs, les amenaces al lliure exercici del periodisme o la precarietat laboral són alguns dels aspectes que es mesuren per obtenir aquest rànquing. Resulta interessant consultar aquest informe perquè posa al seu lloc a més d’un, com per exemple als blanquejadors de dictadures com la cubana, la veneçolana, la iraniana o la xinesa. D’aquesta última, RSF diu que és “la presó de periodistes més gran del món”.
Si aquest informe es regionalitzés, no sé quin lloc ocuparia Catalunya o les Terres de l’Ebre, però temo que no devem ser gaire diferents. Potser aquí els periodistes no van tant amb el ganivet a la mà, però hi ha símptomes que no podem eludir: tertúlies de ràdio i televisió poc o gens plurals, polítics que prefereixen les xarxes abans que les rodes de premsa, mitjans públics amb un biaix ideològic preocupant, ministres que es reuneixen de matinada amb el president del Govern per evitar la premsa… i grans corporacions mediàtiques sobrevivint gràcies a la subvenció pública, que és el que explica tot l’anterior.
