Aixecar el cap

Sovint, valorem més la cultura de fora que la pròpia i no pensem que molts d’assoliments han sigut gràcies a l’esforç de moltes persones picant pedra durant anys i anys, lluitant contra la implacable dinàmica de negació de la vàlua cultural dels nostres municipis i artistes. Durant generacions, els nostres vells han mirat cap a les capitals -Barcelona, Tarragona, Madrid- amb admiració i una certa enveja, veient com el progrés les feia riques i pròsperes i, si miraven la terra que xafaven, només veien jornals de faena que havien de portar a tall. Reduïts a mers espectadors en tots els àmbits de la cultura, només podien aspirar al reduccionisme folklòric i a les dinàmiques assignades per un dirigisme cultural que no mirava més avall de Montroig. Ara, però, després d’anys de covar en silenci, la nostra indústria cultural ha trencat l’ou i competeix amb força al mercat nacional. Editorials com Onada, revistes com Solstici o Mirada, festivals com el Rihihiu o el Deltebre Dansa, literats com Maria Climent, Cinta Arasa, Laia Viñas o Joan Roca, mitjans de comunicació amb la cultura per bandera com A prop Ebre o Surtdecasa, artistes com Ignasi Blanch, músics com Miquel Àngel Marín o Joan Rovira, premis literaris de prestigi, pòdcasts o companyies de teatre posen en valor allò nostre, diferenciat i valuosíssim! I en català, ademés -cosa que ens situa per davant d’altres zones del país en què la llengua de la cultura no és la pròpia del territori. Traiem pit, d’això! I fem-ho créixer perquè quan vinguen cavalls de Troia disfressats de, per exemple, ¿Truco o trato?, els puguem mirar i dir “Xecs, de quin planeta veniu?” i que ho comprenguen. Que els troians ho van perdre tot perquè dormien durant l’atac.