Arriba Carnaval, o Carnestoltes, esta festa amb l’origen de treure la carn com a àpat, però que ha evolucionat a la idea d’ensenyar-la, tot aprofitant disfresses i alcohol. Perquè si no portes la calor a dins d’alguna manera, difícilment sobreviuràs a les nits gelades que patim en esta època (que és el que toca, per fi! Després de passar Nadal amb banyador creia que hauria d’aprofitar-lo per a una disfressa). Però entre ensenyar carn i anar begut, alerta, que la desinhibició no ens porte a fer coses que no hauríem de fer, i aquí que cadascú faça la introspectiva interior que necessite per a substituir el coses per allò que més el mortifica.
Perquè, senyores, senyors i senyoris, no oblidem que sí, el Carnaval és precisament una època per a soltar-se, desinhibir-se i passar-ho bé (com en qualsevol cap de setmana, però amb disfressa), i no oblidem que els excessos mai són bons, i no parlo de la ressaca de l’endemà, ni tan sols d’una gonocòccia o una sífilis. No, parlo d’un mal més profund, que pot arribar a perdurar i els ingredients principals del qual són el patriarcat ben ruixat i flamejat amb alcohol (i altres substàncies, perquè no).
Ja hem passat del “si beus, no conduïsques”. Ho tenim dins l’ADN i tot. Ara, l’eslògan que cal és que “si beus, no abuses”, per a buscar el símil. I la puta excusa de l’”ai, és que havia begut” no val, perquè l’alcohol et fa perdre moltes coses, però no la consciència de començar-lo a ingerir, i hi ha coses que potser no recordaràs, i millor, però en provocaràs d’altres que algú pot recordar TOTA LA VIDA. L’alcohol no és excusa i la (poca) roba, tampoc.
