Coneixen el cinema d’Éric Rohmer? Rohmer sovint m’ajuda a desconnectar d’un mal dia i d’esta societat en què vivim, violenta i sexualitzada, i de les notícies i imatges espantoses (violacions, la guerra a Israel…) que m’apareixen cada cop que obro Twitter i que no em deixarien dormir per les nits si no fos perquè, francament, estic massa cansada. La realitat és esta: vivim en un món de pena, l’ésser humà és la pitjor de les espècies i no hi ha, al meu parer, lloc per a l’optimisme en el futur, tenint també en compte el canvi climàtic. La realitat és esta: escullo conscientment ser una cínica, reconec no prendre més responsabilitats que les que pertoquen a la meua persona i al meu gat i segueixo amb el meu dia a dia, amb aquelles imatges al cap un grapat d’hores per després acabar refugiant-me en les coses que m’agraden, llibres, pel·lícules. Sempre m’ha interessat més el món íntim i personal de cadascú, la vida interior, que el món d’allà fora, que me’l sento aliè, estrany, com si no anés amb mi.
Esta classe d’introspecció pot comportar a la llarga el risc de contraure una desafecció, no ja política sinó també social, envers l’altre, que podria derivar en aïllament. També és arriscada prendre la posició del somiador o del que viu al món de Yupi per aixecar-se un dia i topar-se amb la crua realitat.
Anava a parlar en esta columna de Rohmer o ja posats de Godard, de com connecto amb els seus personatges xerraires que habiten un món que encara vaig poder conèixer i que ja no existeix, previ a internet i a les xarxes, quan les converses eren un canal de comunicació i pensament. Però al final la realitat se m’ha imposat: escapar-ne del tot ha sigut impossible.
