Per a començar qualsevol negociació entre els presidents Sánchez i Torra s’ha d’iniciar per alliberar els presos polítics. Se’ns dirà que és cosa de jutges. No; és cosa de política. Si no fossin polítics mai haurien entrat a presó i tot, provocat per Madrid, en no voler dialogar. Catalunya, la majoria del poble -no una minoria- agafà una emprenyada monumental en sentir-se perjudicat per un Estatut retallat, un cop aprovat i referendat. Per a arreglar-ho es va anar a Madrid, a parlar amb en Rajoy, el factòtum de la retallada, que amb desdeny no va acceptar parlar de Catalunya, ni cap voluntat de solució. Mai va voler acceptar l’existència del problema que ell havia creat. Els catalans sempre han reclamat competències pel millor desenvolupament econòmic i social. Negar-se a raonar per l’Estatut esmicolat va encendre el poble. Quelcom succeïa quan milions de persones sortiren al carrer a manifestar-se per a demanar allò que s’havia anul·lat per raons electorals. I no era per culpa dels manifestants; ho era pel president Rajoy. Pensava que com que havia aconseguit la majoria absoluta, no li calia dialogar amb Catalunya. Aquí és on va començar el problema. Parlant s’hauria arreglat. Per no assumir-ho, el va revertir en judicial.
Es va arribar on som, com a contraposició a la negativitat i per culpa de no admetre el diàleg. La fam de llibertat entre els catalans es va exterioritzar a tots nivells.
La seva caiguda per la corrupció que l’embolcalla i la manca de diàleg amb Catalunya han fet canviar les circumstàncies. Merkel, la directora política i econòmica de la Unió, s’ha sentit alliberada. Havia de dir i de repetir que Catalunya era un afer intern espanyol; ella i la majoria dels dirigents europeus, seguint la veu de Rajoy i dels ministres Margallo i Dastis, se’ls ha pagat amb medalles, distincions i compres per a fer-los dir el que no pensaven interiorment; en desaparèixer Rajoy s’han alleugerit. Ara ja tenen al seu costat el dirigent que jugarà per a llimar les asprors que haurien acabat per ensorrar Espanya i fer mal a Europa. Malgrat tot, el president Sánchez haurà de jugar fort, per a solucionar el problema. Els ministres Marlaska o Borrell han estat designats per a fer callar el PP i Cs, i exercir de contrapès i apaivagar les seves ànsies anticatalanes i nacionalistes espanyoles. Sánchez ha donat ordres als diferents departaments que s’ha de parlar; diu no al referèndum, o sigui no al que saben que perdrien i no tindrien excusa perquè Catalunya demanés la independència, però sí a dialogar seriosament. Les trobades es produiran i avenços se n’aconseguiran trobant fórmules per a signar acords entre les parts.
Però el diàleg ha de començar per l’alliberament dels presos polítics. Són presos polítics i acusats per les seves idees per un “gobierno” irresponsable i sense alternatives a donar solucions als problemes. Es va arribar on som, com a contraposició a la negativitat i per culpa de no admetre el diàleg. La fam de llibertat entre els catalans es va exterioritzar a tots nivells. Milions de persones demanaven la independència, quan aquest no era el fi que hom buscava de bon principi. Ara tot ha canviat; es recosiran accions que portaran a acords, malgrat que s’ha d’entendre que no es renuncia a l’autodeterminació en el futur. Als presoners seria bo apropar-los a les presons catalanes. Però com que el seu empresonament és il·lícit i preventiu, manipulant la Constitució i maquinant les lleis, han de sortir immediatament de les respectives presons. Com a conclusió cal alliberar-los, per a ser empresonats per raons judicials i no polítiques. Qualsevol demòcrata ho entén així; ningú per les seves idees se’l pot empresonar i la justícia europea ho té clar i els seus polítics també. Alliberar-los ha de ser la primera acció per a aconseguir la pau social.
