Aló Presidente

Llegeixo que Pablo Iglesias obrirà la seva pròpia televisió per a “competir amb la dreta mediàtica”. Fa poc, Luís Enrique s’estrenava com a streamer a Twicht. Més personatges, especialment de la política, com Gabriel Rufián, tenen el seu propi aparador a la televisió. I molts altres aprofiten les xarxes socials per arribar directament i sense filtres al seu públic.

Volia centrar-me en aquest “directament i sense filtres”. Els estrategs que envolten els dirigents, del món de la política o de qualsevol altre, busquen el millor camí per arribar a la seva audiència. Legítim? Clar que sí. La qüestió és quan el motiu rau en la premsa, en considerar el periodista un filtre, un destorb, un problema, en aquesta estratègia per arribar al seu públic. Diria que això ja no és tan legítim, com a mínim en democràcia.

“Ens paguen per ser malpensats”, em va advertir un dels primers professors de periodisme que vaig tenir. Amb el temps, havent estat a un costat i l’altre de la trinxera periodística, la cita pren tot el sentit i entens que una de les principals feines del nostre gremi és, d’entrada, dubtar de tot. Una mica com a la vida. Naturalment, això emprenya aquells que volen arribar “directament i sense filtres” a la seva gent.

M’importa poc que el polític de torn es munti el seu propi Aló Presidente, com feia Hugo Chávez. L’important és que la societat entengui que això no és normal en una societat avançada. I que quan parlem dels indicadors que mesuren la qualitat d’una democràcia, l’aversió als periodistes i a la premsa hauria de ser-ne un.

Albert Mestre
Albert Mestre
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

4 + = 5

Últimes notícies