Cercle de Pensament Crític de les Terres de l’Ebre En-Kontr@
Escoltem sovint, tant en converses formals com informals, que tant l’educació com la política són un desastre. A mi em fa més gràcia, per a dir el mateix, l’expressió navegar a l’orsa. Forma part del llenguatge nàutic i refereix a navegar en el sentit contrari a l’habitual, rebre el vent de proa, a contravent, diríem. Navegar a l’orsa també s’entén com anar malament, anar-se’n al fons, enderrocar-se. A mi m’agrada molt un navegar a l’orsa que interpretaríem com un anar a la deriva, sense rumb, sense governall. Als antípodes, doncs, de governar-se a si mateix, de ser amo de si mateix, amb què Plató distingia el paper de l’ànima bella i bona. El sistema educatiu ha d’establir quins continguts, quines maneres… han d’ensenyar-se i aprendre’s, des de la intencionalitat de construir una ciutadania conscient, responsable, lliure, capaç d’afrontar els reptes a què ens enfrontarem mitjançant el coneixement, el treball, les arts, la innovació, la creativitat… en un entorn d’escrupolós respecte pels drets humans. La política és l’activitat que administra els béns, que legisla, que decidix on posar més o menys esforços, la que, en definitiva, marca el projecte que, almenys durant quatre anys, ha de seguir el país i que la fan els representants escollits en sufragi universal. Que tinguéssem la impressió que totes dues van malament, que se’n parle molt i en clau negativa, és un clar símptoma que les coses no funcionen.
La visita del Papa de Roma a l’Estat Espanyol i a Catalunya és un símptoma d’aquest navegar a l’orsa. Hi ha qui diu que té la veritat absoluta, la raó universal —no només el catolicisme dins del judeocristianisme, no— i tampoc no tot són religions. Pensar que algú té aquesta veritat absoluta, aquesta raó de tot és ja, només atenent la història, un posar-se a navegar malament. Que les creences han de ser respectades és natural des de la mateixa certesa socràtica, contradictòria en la dicció, que ningú no la té, la raó. Entendríem que els deixebles d’Osiris, que les vestals, custòdies del foc sagrat, o que els seguidors d’Orfeu, d’Ishtar o Zaratustra es dediquessen a viure espiritualment des d’aquestes creences pensant ells que tals creences són la veritat, la salvació, la vida o un consol espiritual, mentre treballen, porten els fills a escola, fan esport o el que decidisquen, sempre que no tinguen la temptació d’obligar els altres a creure les seues creences. Fer-nos pensar que una societat com la nostra —i és aconfessional perquè a la transició es van blindar constitucionalment una sèrie de drets, com que l’església gaudís de moltes i substancials exempcions fiscals, aconseguits durant el franquisme que no són sinó una manera, com n’hi ha d’altres, de perpetuació de la dictadura—, té un cap religiós, el vulguem o no vulguem, és ja perillós. Una manipulació, un engany generat per alguns interessos, que ens fa oblidar, com quan guanya el Barça, els problemes del nostre dia a dia i que es deuen a la ineficàcia, la incompetència o, encara pitjor, al més pur interés dels diferents governants. Que el Papa, com a màxim un senyor que representa els catòlics que s’hi senten, parle en contra de certs drets com l’avortament i l’eutanàsia —alimentant els fantasmes del conservadorisme més ranci— és alguna cosa que ens hauria de fer temor. Que el dret a la vida, l’argument que arguïx, oblide, per exemple, l’existència dels exèrcits, la fabricació d’armament, la pena de mort i que la vida de cadascú és la de cadasqual, com diria Vergés, és una evidència d’un discurs dogmàtic que pretén ser, per definició, posseïdor de la veritat. Les dones i els homes, limitats pel principi millià del dany —acceptem allò de la meua llibertat acaba on comença la de l’altre—, hauríem de ser capaços de bastir societats millors, sense fanatismes ni dogmatismes de cap mena.
“L’expressió navegar a l’orsa forma part del
llenguatge nàutic i refereix a navegar en el sentit contrari a l’habitual, rebre el vent de proa, a contravent, diríem”
Les religions no deixen de ser creences irracionals i sabem que el seu paper en la història del món, quan l’han tingut de manera clara, ha fet córrer tanta sang com tinta, i que de Papes n’hi ha hagut que han brandit l’espasa, han beneït tancs, han obligat a avortar o al que siga. Una educació que preserva una educació religiosa i adoctrinadora, una societat que mostra l’arribada del Papa com mostraria la d’un gran jugador de futbol, de beisbol o una gran cantant, i això mereixeria altres reflexions, és, penso, una educació esbiaixada, una educació sospitosa.
L’educació ha de ser la base des de la qual la ciutadania entenga quin tipus de societat volem, i volem ser lliures, i volem tenir drets com ara el treball, l’habitatge, la sanitat, la justícia, la mateixa educació, que se’ns respecte i se’ns tracte de manera equitativa… l’educació fa entendre també que s’ha de treballar, que s’ha de retornar a la societat el que ens ha donat, que s’ha d’intentar millorar com a persones i això farà que el conjunt també ho faça. Que tenim obligacions i que fruit d’aquestes en resulten els drets, uns drets que no són ni divins ni naturals, sinó positius, posats per natros mateixos perquè considerem que la vida —i no podem saber la raó final ni de la vida ni de la terra ni del món—, és el que és, que hi ha frustracions, malalties, desamors, dolor i que ens morim, velis nolis, i que aquí no passa res; però també tenim ben clar que experimentem plaers i amors, i som capaços de coses grans, més grans que natros mateixos i que viure ben bé val pena, i que ben bé val la pena lluitar si la vida, la vida que ens ha tocat, no val tant la pena. Així, organitzar les societats al voltant de la llibertat, la igualtat i la fraternitat —podem entendre la llibertat com la capacitat de tria i que aquesta, com més ampla millor, i la igualtat com equitat, com Rawls o Nussbaum diuen, i la fraternitat, amics, la fraternitat entenguem-la com vulguem: solidaritat, amistat, cooperació… cap paraula ampliant aquesta llista sobraria— no seria reformular l’antiga consigna revolucionària, sinó la faena de l’escola. Queda clar que la transmissió dels valors, el bé i el mal en el sentit ètic, es fa a través de les diferents matèries que mostren i volen, a més a més de fer excel·lents metges, advocats, jutges, i jutges justos, fusters, electricistes, paletes, forners… volen, i volen més que cap altra cosa, com també ho volen les famílies, fer bona gent.
19 de setembre, a tocar de la tardor, a Tortosa, al Casal Tortosí, les VIII Converses de Pensament Crític a les Terres de l’Ebre. El tema d’enguany: “Educació i política?”.
