El 20 de novembre de 1975, Franco va morir, però no les seues estructures, ni la gent que l’havia acompanyat fins llavors. La societat volia democràcia, i per això, clandestinament, se va organitzar la Marxa per la Llibertat, que començaria el 4 de juliol de 1976. Tot, però, no va ser fàcil. Jaume Antich, qui anys més tard va ser alcalde d’Ulldecona, ho va comprovar abans, fins i tot, que la Marxa de la Llibertat intentés sortir de la Sénia, un dels punts de l’inici. Unes setmanes abans, la Guàrdia Civil se va presentar a casa seua, a Ulldecona. Ell era treballant en una fàbrica de pinsos de Roquetes i va ser la seua dona qui el va avisar per telèfon. Quan va tornar, els agents l’esperaven.
El van portar primer a la caserna i després a Tortosa, on va passar unes 24 hores en dependències policials. Durant l’interrogatori, recorda, el comissari va dixar una pistola damunt de la taula. Aquella escena resumix força bé el país del juliol de 1976. El dictador havia mort, però bona part de les estructures de la dictadura continuaven al mateix lloc. I la Marxa de la Llibertat, que pretenia recórrer Catalunya reclamant llibertat, amnistia i autogovern, se convertiria en una de les demostracions més visibles d’aquella contradicció.
La Marxa havia nascut com una mobilització no-violenta destinada a portar les reivindicacions democràtiques més enllà de Barcelona. La idea era recórrer el país en diverses columnes, entrar als pobles, celebrar actes i fer visible una oposició al franquisme que durant dècades havia hagut d’actuar clandestinament.
Una d’aquelles columnes era la de Rafael Casanova, que havia de sortir de la Sénia. Durant els mesos previs s’havia anat formant una xarxa d’activistes d’Ulldecona, Alcanar, Tortosa, la Sénia i altres poblacions. Hi havia militants de partits clandestins, partits d’esquerres, però també persones vinculades a moviments culturals i ciutadans sense una adscripció política concreta.
Jaume Antich hi va arribar des de la JARC, la Joventut Agrícola i Rural Catòlica. Eren moviments d’Església que, explica, havien evolucionat cap a un compromís social cada vegada més explícit. “A poc a poc vam anar derivant més a una conscienciació social i a la necessitat de les llibertats”, recorda.
Aquella xarxa tenia un dels seus principals punts de trobada a Tortosa. Antich situa les reunions preparatòries a la Casa Diocesana i recorda participants procedents de diversos pobles de la diòcesi, també del nord del País Valencià. Durant l’abril i el maig s’hi van fer reunions, se va recollir material i es va preparar la mobilització.
El testimoni de l’historiador Joan Beltran, referent en la recerca sobre les víctimes ebrenques del nazisme i aleshores un jove de vint anys d’Alcanar, coincidix a situar Tortosa com el centre de coordinació del territori. Ell mateix havia assistit un parell de vegades a reunions que recorda perfectament com a secretes. “Allí féiem les reunions clandestines”, explica. Beltran recorda Antich com un dels encarregats de mantindre connectats els diferents grups locals: “Ell era el que ens coordinava d’alguna manera”.
No era una organització homogènia. A Alcanar, Beltran recorda persones del PSUC, del PSAN, socialistes i altres sensibilitats polítiques. Antich, per la seua banda, encara no militava en cap partit i se situava dins l’òrbita de l’Assemblea de Catalunya com a no-alineat. Les diferències ideològiques quedaven, momentàniament, en segon pla. “Hi estàvem tots, la finalitat comuna era el canvi de la dictadura”, resumix Beltran.
La Marxa de la Llibertat va ser prohibida pel govern de Manuel Fraga Iribarne abans de començar. I a mesura que s’acostava el 4 de juliol, la vigilància sobre els organitzadors va augmentar. A Antich, la policia ja el tenia localitzat. Després de ser traslladat a Tortosa, va passar la nit sobre una superfície de formigó als baixos de la comissaria. L’endemà, els agents el van ordenar asseure’s en una cadira de fusta. En aquell moment va pensar que el torturarien, tot i que només el van fotografiar. La temor, però, no necessitava que la tortura arribés a produir-se. Que fos versemblant ja explica fins a quin punt la mort de Franco no havia suposat una ruptura immediata amb les pràctiques repressives de la dictadura.
Detencions i danys psicològics
Joan Beltran va viure una situació semblant a Alcanar. Participava en l’organització local i distribuïa informació. La Guàrdia Civil també el va identificar abans de la Marxa. “A mi em van controlar de seguida perquè jo anava passant informació i llavors em van detindre”, recorda.
Va passar un dia retingut a la caserna d’Alcanar, juntament amb un altre company. En el seu cas tampoc hi va haver violència física. “No em van tocar, sí que intentaven fer danys psicològics, te pegaven crits, per exemple”, explica. La vigilància continuaria després de sortir de la caserna. Beltran recorda que tot just començava a festejar i que els agents també el vigilaven. “Venien a esperar-me que acabés de festejar perquè em seguien”, relata.
El 4 de juliol de 1976 havia de començar la Marxa. A les Terres de l’Ebre, la columna Rafael Casanova havia de sortir de la Sénia. L’operatiu policial, però, va fer pràcticament impossible que l’inici es desenvolupés com estava previst. Controls de la Guàrdia Civil barraven els accessos al municipi i diferents participants van ser interceptats abans d’arribar-hi. Entre els qui no van poder passar hi havia Joan Reventós, figura referent del socialisme català que, segons recorda Antich, ja va quedar bloquejat a l’altura d’Ulldecona.
A la Sénia també hi va haver detencions de persones que havien arribat prèviament per a participar en la sortida. La repressió d’aquell primer cap de setmana es va repetir, amb intensitats diferents, en les diverses columnes de la Marxa. La policia no intentava només dispersar una manifestació. Intentava evitar que la columna arribés a desfilar. “Jo no vaig participar en la marxa perquè vaig estar controlat”, diu Beltran. Antich ho explica també així: “Jo vaig fer preparatius i activitats, però ja a la marxa no vaig poder participar. Estava retingut”.
I és que en el cas d’Antich, el control policial no es va acabar amb aquella primera detenció unes setmanes abans. Ell i dos altres veïns d’Ulldecona vinculats a la mobilització, Josep Vericat i Joan Vidal, van haver d’anar repetidament a la caserna de la Guàrdia Civil durant els caps de setmana. Hi passaven bona part de dissabte i de diumenge. “Pràcticament, ens van tindre anant allà tots els caps de setmana perquè no poguéssem anar als llocs”, recorda Antich. No sempre estaven tancats dins. En alguns moments els dixaven estar asseguts al carrer, davant la caserna, on fins i tot s’apropaven amics i coneguts. Però no podien marxar.
Les autoritats li van imposar una multa de 100.000 pessetes, una quantitat molt difícil d’assumir per a un treballador de l’època. Segons explica, la sanció responia al fet que la policia li atribuïa un paper de coordinació territorial. “A mi m’atribuïen ser el responsable de les Terres de l’Ebre”, recorda.
La possibilitat de no poder pagar-la i acabar novament detingut el va portar a passar uns dies fora de casa. Continuava treballant per la zona de València mentre la seua dona ni tan sols sabia exactament on era. Finalment, la primera amnistia impulsada pel govern d’Adolfo Suárez aquell mateix estiu va evitar que hagués d’afrontar la sanció. “Gràcies a això no vaig haver de pagar les 100.000 pessetes, que en aquell moment no les hagués pogut trobar”, explica.
La mateixa Transició que avançava des de Madrid continuava convivint, sobre el terreny, amb multes, seguiments i casernes. Beltran insistix que aquell era un temps d’una gran incertesa. “Tot estava penjat d’un fil. Era tot molt insegur, molt incert”, expressa.
Per això, diu, cal entendre la implicació dels jóvens d’aquella generació dins d’un context molt diferent del present. Ell havia nascut el 1956 i només tenia vint anys quan se va implicar en l’organització de la Marxa a Alcanar. “La meua implicació va ser perquè hi havia la il·lusió, l’esperança que allò s’havia de canviar, i aprofitar el moment per a canviar”, diu Beltran, qui conserva molt poc material d’aquells dies. Un adhesiu i poca cosa més. Estar sota vigilància tampoc convidava a guardar papers, fotografies o propaganda que poguessen acabar convertint-se en proves: “No convenia guardar moltes coses”.
Cinquanta anys després, Beltran observa amb preocupació que una part dels jóvens s’acosten avui a moviments d’extrema dreta, una realitat que contrasta amb l’experiència de la seua generació. “Ho trobo molt frustrant. Quina diferència de llavors, dels ideals que tenies, de la utopia!”, admet. Amb tot, considera que el fenomen supera les fronteres de l’Estat.
