Molt caps de setmana, apago el mòbil. Ho faig per necessitat. Sento que si no m’explotaria el cap. Però quan arriba el diumenge a la nit i toca tornar-lo a encendre, la caiguda lliure és molt heavy… no sé si més i tot que l’angoixa que t’obliga a desfer-te’n. Durant uns segons, el dispositiu vibra sense parar. Entra tot de cop i toca respondre. La sensació és horrible. És com la safata plena de papers que molts es troben damunt la taula en tornar de vacances.
Llavors em plantejo, què és pitjor? Fer-ho o no fer-ho? El que em sembla absolutament revelador és l’aprofitament del temps, com s’arriben a allargar les hores. Pots arribar a despatxar tantes coses sense mòbil! Per això aquesta relació constant d’amor-odi. Un altre exemple me’l va regalar la meua amiga Karla. Gràcies a ella, vaig descobrir que podia arxivar les converses de WhatsApp i d’això n’he fet la meua filosofia (i màxima fantasia) de vida.
Lluito cada dia, com si fos un joc, per entrar a l’aplicació i trobar-me un llenç en blanc. Quan no te’n queda ni una, guanyes. No puc acabar sense fer un homenatge a les trucades, que també poden esdevenir grans aliades per guanyar temps. Prioritzar una telefonada per davant d’una nota de veu és el futur que mereixem i que depèn de tots nosaltres. I arribats a aquest punt, he de reconèixer que precisament, a mi, m’odien per no respondre-les mai, ja que també soc usuari prèmium del mode ‘no molestar’. Tot plegat, m’agrada compartir-ho per si alguna cosa us identifica… sapigueu que no esteu sols! Acabo amb pregunta (tant de bo escoltar-vos a tots): creieu que seríem capaços de tornar a viure en un món sense WhatsApp?
