Era el 29 de juny del 2014, i Abu Bakr al-Baghdadi -llicenciat en estudis islàmics a la Universitat de Bagdad, i expresoner d’un dels centres de retenció nord-americans a l’Iraq- pujava les escales de la mesquita d’Al-Nuri, a la ciutat iraquiana de Mossul. Buscava un lloc elevat, des d’on tots els presents poguessen veure’l. Era una maniobra més que estudiada: davant d’un grup de fidels, Al-Baghdadi s’autoproclamava califa -a l’Islam, és el successor de Mahoma, aquell que gaudix de tota potestat a nivell civil, militar i religiós-, i el líder d l’autoproclamat Estat Islàmic (EI). El missatge, també estudiat, era clar: demanava lleialtat a tots els musulmans per a construir un gran califat global i combatre els infidels, Occident, a qui acusava d’haver discriminat, humiliat i exterminat històricament els seguidors de l’Islam. Alguns el van creure.
Des de llavors, l’Estat Islàmic s’ha convertit en un dels grups terroristes més influents de la història. En els darrers anys ciutats com París, Berlín, Londres, Toronto, Estocolm o la mateixa Barcelona han estat víctimes de la seua violència. Però qui més n’ha patit els efectes ha estat la regió que el va veure nàixer: a cavall de Síria, l’Iraq, Líbia o l’Afganistan. Durant els anys que es van fer forts -van arribar a controlar grans ciutats com Mossul, Raqqa o Sirte, i un total de deu milions de persones estaven sota el seu domini- els jihadistes van obligar a viure els civils sota un règim basat en una de les interpretacions més estrictes i radicals de l’Islam, on la por, les decapitacions, les tortures o les maneres més cruels de matar eren freqüents entre tots aquells que no els mostraven suport.
Què busca Estat Islàmic?
Des del seu naixement, doncs, els objectius de l’Estat Islàmic han estat eloqüents, sovint utòpics, però ferms. El grup terrorista va iniciar un procés de conquesta de territori, sobretot a Síria -un país martiritzat per una guerra multidireccional que dura des del 2011-, però també a l’Iraq, a Líbia, o en alguns punts molt concrets de l’Afganistan o a les Filipines. Però mantenir, i encara més augmentar, este nivell els ha estat difícil i, de fet, ja han perdut bona part del territori que un dia van guanyar. En canvi, les seues paraules sí que s’han expandit i han creuat fronteres, i és aquí on sembla que se centra ara el grup radical. A diferència d’altres grups terroristes, els jihadistes han creat una refinada màquina propagandística que busca fer arribar el seu missatge arreu del món. Ha aterrat a Europa, i per això molts joves, i no tan joves -sovint immigrants, o fills d’immigrants de famílies musulmanes- s’han acabat creient les seues paraules i han perpetrat atacs als carrers del Vell Continent o, fins i tot han viatjat a Síria per a lluitar en nom del Daeix. Són persones que parlen la nostra llengua, que fins i tot han estudiat a la universitat, però que se senten frustrades socialment o econòmicament; marginades.
El desig, per exemple, de reconquerir la vella Al-Àndalus ha estat un dels temes més recurrents en els seus comunicats. En este exercici de captació, Internet i les xarxes socials hi tenen molt a veure. Per a reclutar joves utilitzen vídeos -amb un llenguatge similar al dels videojocs- on se’ls promet un futur millor, ple de riqueses, en canvi, el missatge que fan arribar a la població més adulta és que encara són a temps de canviar les seues vides i de venjar-se per les discriminacions que han patit com a musulmans. Com si fos una secta que sap a qui i com dirigir-se.
Què impulsa el seu naixement?
No és cap secret que l’autoproclamat Estat Islàmic és, en certa mesura, fruit de la contundent resposta d’Occident envers el terrorisme de principi de segle: durant aquells anys on l’anomenada “guerra contra el terror”, encapçalada pels Estats Units de George Bush, i també per Tony Blair i Jose María Aznar, va justificar qualsevol acció militar al Pròxim Orient. La desproporcionada política dels invasors, que va optar per la violència, la discriminació, la submissió de les armes i la divisió sectària, generava odi i divisió. Era l’atmosfera idònia per al sorgiment d’un procés creixent de radicalització que precipitaria la creació, el 2006, de l’Estat Islàmic de l’Iraq. Molts dels simpatitzats somiaven en l’inici d’una guerra santa, d’altres -no tan fanàtics- simplement volien venjança. Este motiu explica que molts dels primers combatents de l’actual Estat Islàmic van ser aïllats en presons nord-americanes, on es van radicalitzar. A partir d’aquí s’inicia un camí més conegut: després de desvincular-se d’Al-Qaida -el grup que va ser liderat per Ossama bin Laden-, la guerra civil siriana era l’escenari idoni perquè una realitat d’estes característiques agafés força: molta gent, desesperada i sense recursos va acabar creient-se el missatge victimista però radical del grup. L’economia de guerra vinculada al conflicte també va beneficiar el coixí econòmic del grup, que s’alimenta d’allò que trobaven a les ciutats que ocupaven, dels vincles amb els traficants, o fins i tot, del contraban d’armes o de persones.
Com han avançat?
Encara que el nom de l’autoproclamat Estat Islàmic només el trobem als diaris quan els atemptats són en terra occidental, la resta de dies el grup jihadista continua actiu. Tot i haver perdut bona part del territori, a Síria continua sent un dels actors clau en el conflicte. Sobretot al sud del país, on els combats entre el grup radical i les tropes governamentals de Bashar al-Assad s’han intensificat en les darreres setmanes. També a l’Afganistan, on els últims mesos han tingut lloc diversos atemptats bomba, principalment a la capital, Kabul.
Malgrat això, fa temps que s’és conscient que la idea d’un estat que en teoria és islàmic i que controla un territori és cada cop menys real. Pràcticament impossible. Controlat este aspecte, ara, el principal repte de la comunitat internacional seria reduir la capacitat d’influència que la banda terrorista té en certs buits de la societat. La d’allà, i la d’aquí.
