HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catAquella foguera de Sant Joan

Aquella foguera de Sant Joan

Per aquestes dates ja feia dies que els xiquets del meu poble anaven per cases i magatzems, patis i tallers, finques i casetes recollint fustes i mobles vells per a construir la foguerada de Sant Joan. Hi havia una sana competència amb les colles rivals, per veure qui aconseguia amuntegar més deixalles i trastos vells per que la seva foguera fos la més gran o la més alta. Cada nova peça adquirida era admirada com un petit tresor. A partir d’un clot al terra es fixava un gran tronc o pal vell que feia de base de l’estructura. Un cop plantat i amb les travesses aguantant-lo  s’anaven acumulant palets, cabirons i taulons corcats, cadires inservibles, armaris trencats, estanteries partides… Era comú, entre els bàndols, furtar-se material aprofitant l’absència dels adversaris. Per això, els més menuts, que no disposaven de força suficient per carregar, tenien assignada la tasca de vigilància mentre la resta de la tropa anava d’aquí cap allà arreplegant fustam.

Los de l’Horta Vella, los “canaleros”, los “mançaneros” i els del Mollet,  los dels “Astilleros”, los “barrieros”, “los de la Cross”, los del Molí, los de les Cases barates, los dels “sequesos” … i així un bon grapat de colles, que prenien el nom depenent de la seva ubicació. Els grups, estaven formats exclusivament per xiquets i eren liderats sempre pel més fort i valent, que imposava el seu criteri, encara que fora a força de mastegots. Primer s’acumulava tot el material a terra, ja que no es començava a muntar tota l’estructura fins un parell de dies abans de la nit màgica. Un dels perills de muntar la foguera massa aviat era que, sense saber com, un matí podia aparèixer tot a terra, fruit d’una incursió nocturna d’algun rival gelós. Hores abans de l’encesa, tota l’obra era coronada per un ninot, el més estrafolari possible, una mena d’espantall que es confeccionava amb esparracs vells, i una cara que solia ser una boia o una pilota punxada que ja no servia per a jugar a futbol. I llavors només s’havia d’esperar l’hora convinguda per prendre-hi foc. Aquell dia no calia sopar. Quan s’encenien les fogueres semblava que el món s’acabava de la quantitat de petards, bengales i altres artefactes pirotècnics que tronaven per tot arreu.

Dels primers anys que guardo memòria, participava a la foguera que hi havia al barranc dels Penjats, que separava lo Barri del poble. Allí hi havia una vella era per estendre l’arròs. Més enllà malesa i garroferars perduts. Molts de veïns cridaven als xiquets per donar-los coses inservibles que si calia, guardaven durant temps “per a la foguerada de Sant Joan”. Podríem dir que era com una mena de servei de deixalleria a domicili. D’aquelles primeres experiències no tinc el record que ningú sabés que era la flama del Canigó. Probablement ni tan sols sabíem que era una muntanya dels Pirineus francesos. Això va venir poc després, car  l’Ajuntament del poble es va adherir a la tradició que a principis dels anys seixanta començà a instaurar-se als pobles dels Països Catalans.  El cresol amb la flama del Canigó era dipositat als baixos de l’Ajuntament a l’espera que es fes l’hora, crec que era a les vuit del vespre, per començar la seva missió. Al mig de la plaça del Coc el regidor del ram, acompanyat de pubilles,  dolçainers, gegants i cap-grossos congregava una gentada i totes les colles participants en el concurs de fogueres per distribuir el mític foc que acabaria destruint la feina de dies i dies. Els representants de cada una de les colles, amb la seva particular flama, corrien cap a la foguera, on esperaven impacients la resta de companys per viure el gran moment. Es prenia foc a la foguera i s’intensificaven els espetecs dels petards i les traques. L’olor de fum i de pólvora començava a inundar tots els carrers del voltant. Inundava tot el barri. Tot el poble. En més d’una ocasió el foc ocasionava algun ensurt, cremant la vegetació dels paratges perduts que les envoltaven. Llavors, mentre no arribaven els bombers d’Amposta, eren els veïns els qui intentaven que la cosa no anés a més.

Amb els anys, aquesta estampa -com tantes altres- s’ha anat perdent. Suposo que ha degut ser cosa del creixement urbanístic, de les normes de civisme i convivència i sobretot dels potencials riscos que representava aquesta festa. Els solars es van urbanitzar. Blocs de pisos, carrers i places substituïren els antics descampats i de mica en mica els llocs on es podien fer fogueres va anar restringint-se cada vegada més. Fins que es va decretar que no hi havia cap lloc apte per poder-les fer. D’uns anys ençà, l’ajuntament se’n encarrega de muntar una foguerada a la platja, on es concentren veïns i visitants per viure la màgia de la nit més curta de l’any, banyar-se els peus a la Mediterrània i, perquè no dir-ho, beure una mica més del compte. Donades les circumstàncies, no és una mala iniciativa. Però que volen que els digui. A mi m’agradaven més les fogueres de la meva infància. Aquella foguerada de Sant Joan que ja no tornarà.

Josep Pitarch
Josep Pitarch
Historiador i periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 53 = 54

Últimes notícies