Soc al bar amb les amigues, s’està ponent el sol, prenem un refresc després de tot el dia a la universitat. Sento que parlen, però no escolto, no sé què diuen. El meu cap està pensant què soparé quan arribi a casa, repasso les tasques que em queden per fer i estimo a quina hora em gitaré aproximadament. Faig càlculs: 5, 6, 7… Dormiré unes 7 hores, aproximadament. Penso a matinar l’endemà per anar a una cafeteria a fer feina, he d’entregar dos treballs finals i acabar els apunts per poder començar a estudiar i… encara he de comprar els vols per al viatge! Apunto mentalment que he de mirar els preus i… Sento que una veu em diu: “Ei, Natàlia, i tu vindràs?”.
Intento reflexionar quants cops al dia em passa el fet d’estar en un lloc però ser mentalment en un altre. M’és impossible fer un recompte aproximat. Sempre pensant en el futur, organitzant el dia de demà, la setmana vinent i, fins i tot, el mes proper! Tot ha d’estar quadrat per sentir la tranquil·litat que tot segueix un ordre, que tenim el futur sota el nostre propi control i que res pot sortir diferent de com esperem, però… quants cops arriba un moment pensat i no té res a veure en com ens l’havíem imaginat?
De vegades, la vida no avança com havíem previst, ens sobrevenen situacions inesperades o fins i tot aquelles que esperàvem no ens acaben agradant tant com havíem imaginat. Tenim la sensació que el futur és nostre, que l’endemà serà com l’hem planificat i que res pot sortir malament. La realitat, però, és que el futur és ben incert i els instants se’ns escapen entre els dits mentre els tenim just davant dels nostres ulls.
Soc al bar, soc aquí, però el meu cap és allà.
Torno l’atenció a les meves amigues, les miro atentament, connecto amb la conversa que tenen. Aquest cop les escolto. Faig un glop del refresc i l’assaboreixo. Està dolç i fresc. Fa un vespre càlid, noto que s’apropa l’estiu perquè són les vuit de la tarda i vaig amb màniga curta. Deixo de pensar. Visc el moment.
