Com a soci del Barça (des del 1982) i català (i prou) això del cas Enríquez Negreira i en el context polític que viu el nostre País i l’Estat opressor al que continuem voluntàriament sotmesos, és simplement una constatació inequívoca de que el F.C. Barcelona, amb un President declarat inequívocament independentista, també forma part d’un Grup Objectivament Identificable.
Però és bo recordar, i avui és un bon moment per fer-ho, que al llarg de la nostra centenària història s’han donat i hem hagut de viure episodis molt i molt més esfereïdors amb el dictador i assassí Franco com a un dels principals executors. I tot plegat per intentar, sense èxit fins a dia d’avui, espanyolitzar el Barça de la mateixa manera que es volia i es vol espanyolitzar Catalunya.
A la revista Sàpiens en Jordi Finestres i en Xavier Garcia Luque amb l’assessorament d’en Josep M. Solé i Sabaté van explicar i detallar amb molts exemples com la Guerra Civil i la postguerra van suposar pel Barça l’etapa més fosca de la seva història. Etapa en la que els franquistes van executar un gran pla (que va resultar fallit) amb el ferm i únic propòsit de depurar i d’esborrar tots aquells trets que identificaven el club amb el catalanisme.
Aquí només alguns d’aquests inqualificables episodis:
“Durant els mesos de febrer i març del 1939, el Consejo Nacional de Deportes, la màxima autoritat franquista de l’esport espanyol, ordena deixar en suspens tots els estatuts i reglaments dels clubs de futbol fins que el Consejo en dicti de nous, i tots els clubs que depenen de la Federació Catalana han de cessar tota activitat, institucional o esportiva, fins que la Federación Española i el mateix Consejo diguin el contrari”.
“El mes de setembre d’aquell interminable 1939 el club rep notificacions de la delegació de la Federación Española a Catalunya – en las que invita a esta Gestora a modificar la insignia o distintivo del Club – Amb altres paraules, es demana que s’eliminin les quatre barres de la Senyera de l’escut i només se’n posin dues”.
“Seguint en tot moment les ordres que va rebent, el F.C. Barcelona enllesteix uns nous estatuts, que el 12 de juny del 1940 són aprovats en reunió de la directiva i enviats a la – Federación Catalana – per obtenir-ne l’obligatòria confirmació oficial. Al mes de novembre arriba una altra imposició per exigències de la Jefatura Provincial de Propaganda de Barcelona, que recorda l’ordre de modificar el nom oficial del club – y españolizarlo por completo para que en lo sucesivo pase a llamarse Club de Futbol Barcelona – El 15 de gener del 1940 s’aprova el canvi de nom del club. Caldran més de trenta anys, fins al 8 de novembre del 1973, perquè es pugui recuperar la denominació en català Futbol Club Barcelona”.
I de fet molt abans, l’any 1925 ja va ser clausurat el Camp de les Corts per la xiulada a l’himne espanyol, la Marcha Real interpretada per la banda de música d’una esquadra anglesa que havia recalat a Barcelona i què va interpretar l’himne espanyol abans de l’inici del partit en mostra d’homenatge als locals. Aquell dia al Camp de les Corts jugaven el Barça i el Júpiter, al camp hi havia 14.000 espectadors i la llotja era presidida per Joan Gamper qui a partir d’aquell episodi va tenir que anar cap a l’exili. Va ser arran d’aquest lamentable incident que en Josep Sunyol va fer-se soci del club, i al juny del 1928, es va acabar incorporant a la junta directiva liderada per Arcadi Balaguer.
Josep Sunyol, militant i diputat d’ERC, va ser elegit President del F.C. Barcelona al 1935. I a l’agost del 1936 quan va voler veure el front de la guerra amb els seus propis ulls a la Sierra de Guadarrama va ser detingut i afusellat. Abans de rebre la descàrrega de trets Josep Sunyol va poder abraçar-se a crit de “Visca la República! Visca Catalunya Lliure!” amb els 3 altres “visitants” que l’havien acompanyat en aquell fatídic viatge. Josep Sunyol l’altre President afusellat!
Amb totes les dificultats existents el 7 de març de 1953, el Barça tanca a Buenos Aires un acord amb Di Stéfano, qui entusiasmat va declarar … “Mi firme voluntat es ir cuanto antes a Barcelona. Tengo proposiciones de otros clubs, como Loyola de Venezuela, Botafogo, Peñarol, Juventus y Real Madrid, pero di mi palabra a Samitier y estoy decidido a cumplirla”. El 22 d’agost de 1953 la Delegación Nacional de Deportes suspèn la contractació de jugadors professionals estrangers de futbol. L’11 de setembre de 1953 Franco i el seu govern acorden el repartiment de Di Stéfano en anys alterns al Barça i al Real Madrid. I el 23 d’octubre de 1953 el F.C. Barcelona renuncia als drets de Di Stéfano a favor del Real Madrid. La resta de la història és sobradament coneguda!
…
I al cap de poc més de dues dècades i amb l’apuntalament del Règim del 78, la imposició de la Monarquia autoritària i l’arribada de la pseudo-democràcia van arribar els José Plaza responsable dels àrbitres del 1975-1990 (tot i què ja ho havia estat en dictadura del 1967-1970), Guruceta, tot l’exèrcit d’àrbitres merengues, el CDS, la RFEF, la Liga, Florentino, la caverna, …
… i avui hi tornem a ser amb una fiscalia (la que te lo afina) il·lustrada pel diari El Mundo (per no perdre les bones costums) a qui diu que se li sumaran el CSD que depèn del Ministeri d’un tal Iceta del 155 il·legal, el Real Madrid club señor (diuen) a qui ni se l’espera per condemnar el franquisme que li va donar i li continua donant “glòria”, potser també l’Athletic Club de Bilbao (vist lo vist diumenge passat), … Una fiscalia que diu que denunciarà al Barça per corrupció continuada arribant a la conclusió que el F.C. Barcelona va pagar al “bo” de Negreira per a què l’afavorís amb els arbitratges! I com s’ho faran per amagar i protegir al qui aleshores era un alt executiu del Club, a un tal “tot-virtuós” i totpoderós Albert Soler, també emissari del 155 il·legal qui resulta que fins a primers d’aquest any era el director general del seu Consejo Superior de Deportes (CSD)?
Algú pot pensar que històricament hi ha hagut algun Club a l’Estat Espanyol i a la Liga més damnificat que el Barça? Alguna cosa a investigar per part de la fiscalia (la que te lo afina) i del Gobierno i de la seva advocacia sobre el Catalan Gate-Pegasus? L’ a por ellos continua ara contra el Barça i continuarà!
I són centenars i milers els episodis que podem llistar de repressió i d’humiliació viscuts pel F.C. Barcelona, pels seus i per les seves dirigents, pels seus socis i per les seves sòcies, pels seus seguidors i per les seves seguidores. I aquesta resiliència invencible i no d’altres, és l’única essència del Més que un Club!
President Laporta, prenguem la iniciativa i marxem de la seva Liga! No els hi regalem més futbol ni contribuïm a què vagin omplin les seves Caixes!
PS1. Diumenge passat a San Mamés es van omplir les boques, i de manera molt reiterada i summament hostil, de cridar p_ _ _ Barça! “Amics” que impunement només van trencar les cames de Kubala, de Maradona i de Schuster! Ai que si Catalunya s’independitza s’acaba el seu confortable concert econòmic, i amb ell, tots els peatges que els espanyols del nord i euskaldunak (que queden) els hi cobren als espanyols de la Meseta!
PS2. Un o una àrbitre de la Liga té un salari fix mensual (arbitri o no) de només 11.500 € (a la Premier de 3.687 €). El mateix o la mateixa àrbitre cobra només 4.200 € per partit xiulat (a la Premier 1.336 €). I si no xiula però està a la sala del VAR la percepció és de només 2.100 € per partit. Àrbitres de la Real Federación Española de Futbol a qui paga la Liga de Fútbol Profesional. Quin cost tindria comprar-los per a una economia com la del Barça actual?
PS3. Diumenge Barça – Madrid! Culers, cap agressió sense resposta!
PS4. NO a cap Guerra al Món!
