Vaja per endavant que no puc dixar d’admetre que jo vaig gairebé sempre amb Argentina. Sé que no va ser gaire ètica la celebració contra Holanda -tot i que abans havien passat moltes coses- als nassos dels jugadors taronges; ni els tripijocs del Dibu Martínez amb els llançadors de penal rivals o els sorprenents excessos de lideratge de Leo Messi, tot just el puntet de fatxenderia que mai havia exhibit i que l’ha acabat de reconciliar amb el poble argentí, entregat com mai a la causa. Però la passió i la mística que traspua tot el que envolta l’albiceleste em reafirma com a futboler, una condició que va quedar fixada per sempre dins meu el dia que vaig veure, tot sol, amb 10 anys, l’exhibició de maquiavel·lisme i de futbol de Maradona contra Anglaterra als quarts de final de Mèxic 86.
Leo Messi no està en el seu millor moment, ni ho ha estat en el decurs del Mundial per molt que haja estat triat MVP, però este Messi menys còsmic, conscientment limitat, s’ha desempallegat de la pressió asfixiant que li abocava tot un país de futbolers malalts quan ell estava en el seu màxim esplendor. S’ha limitat a dosificar-se, a desempastifar partits, a marcar penals, a obrir espais impossibles, a aparèixer per a ser determinant, a dixar una jugada per a la història dels mundials contra Croàcia, a no defallir mai, minimitzant les debilitats emocionals que havia exhibit en altres èpoques amb l’equip nacional. Este Lionel futbolísticament més humà i humanament més argentí, acompanyat de grans irrupcions com les d’Enzo Fernández, Mac Allister o Julian Álvarez i de l’èpica esbojarrada d’Emiliano Martínez, ha tancat el cercle amb el títol mundial contra una França amb pocs més arguments que la potència descomunal d’Mbappé i la superioritat física heretada del seu colonialisme a l’Àfrica.
