HomeOpinióFirmes setmanarilebre.cat“Assegurar-li el pervindre a la llengua”, Àngel Guimerà

“Assegurar-li el pervindre a la llengua”, Àngel Guimerà

Hi ha artistes incorruptibles, que uneixen l’art amb la moral, la feina dels quals roman com a símbol de la llibertat humana1. Joan Fuster ho palesava d’una altra manera, si més no d’un mode incisiu i punyent, com en la majoria de les seues reflexions. Així, per definició, l’artista és allò que se’n diu un disconforme i d’aquí que es dedique a la conspiració. Altres com Paul Valéry contraposen una missió tan il·lustre a una altra de més inercial: “escriure per matar el temps”.

En tot cas, a Dietari ebrenc d’un bipolar d’Albert Fabà, com a les proses líriques de Les hores de Josep Pla, hi ha una clara voluntat d’absorbir la saba de la vida amb tota la seua complexitat més que no pas la d’una demostració literària i lingüística. Dins el joc de festes i trobades mòbils que l’equinocci de la primavera propicia en tertúlies memorables, l’autor ebrenc i colomenc d’adopció justifica el seu dietari com una confluència de referents personals i hipertextuals que configuren un ideari sociolingüístic, polític i literari que ens retorna, de manera vaporosa segons l’autor, figures i obres cabdals del món de les lletres. Més enllà del dietari enraonem de la magnitud literària malgrat la discreta difusió de Vida i destí de Vassili Grossman, de figures cabdals i controvertides del feminisme com Judith Butler, d’obres pictòriques retrobades i colpidores com Mans i pa del pare pintor Albert Fabà integrat al grup llegendari Macla-65, de comèdies bèl·liques amb el segell de Lubitsch, de més dietaris com el de Raimon, del llegat d’Espriu, del d’Estellés i de la força literària de Guimerà, entre molts altres referents.

Precisament rememorem que enguany se celebra el centenari de la mort d’aquesta figura cabdal de la literatura catalana, Àngel Guimerà. Al dietari de Fabà s’inclou un fragment del discurs de l’autor vendrellenc com a president de l’Ateneu Barcelonès (1895) on reivindica l’ús literari i oficial de la llengua catalana. Àngel Guimerà esdevé un dels màxims exponents de la Renaixença o “ressorgiment” de les lletres catalanes a finals del segle XIX. És per això que no podem menystenir el fet que enguany es torne a requerir la seua rellevància a partir de la commemoració de l’any Àngel Guimerà juntament amb Joan Salvat-Papasseit i Vicent Andrés Estellés pel Departament de Cultura a través de la Institució de les Lletres Catalanes i tampoc podem prescindir de la dada que se’l proposés com a candidat per al Premi Nobel el 1906 i s’anés renovant consecutivament fins al 1922. Cal dir que aquesta candidatura va ser única pel fet de procedir d’una literatura sense estat i en procés de modernització.

Amb 26 anys Guimerà ja formà part de La Jove Catalunya, la primera organització de caràcter catalanista que enfilava un programa cultural basat en una atenció especial per la llengua, acompanyat alhora de reflexions sobre les relacions entre Catalunya i Espanya en què es qüestionava el paper polític del centralisme espanyol. De fet, Guimerà va estar vinculat al llarg de la seua vida a diverses plataformes i organismes del catalanisme polític, tot participant de manera compromesa.

D’altra banda, la vinculació de Guimerà amb la institució dels Jocs Florals de Barcelona fou molt estreta: fou el secretari el 1878, el president el 1889 i el mantenidor en diverses ocasions (1879, 1888, 1908 i 1920). Precisament el discurs dels Jocs Florals de 1920 de Guimerà va destacar per un elevat to nacionalista i fou criticat per la premsa espanyola de l’època. Tot plegat provocà restriccions en la representació d’obres seues en teatres d’arreu d’Espanya.

No li calgueren pedestals ni capelletes; el podi “ben ferm i ben formós ja se’l va fer ell mateix amb les seues obres”, remarcà l’il·lustrador Josep Costa en una famosa caricatura.

Les obres de Guimerà destaquen per una visió pessimista i desenganyada del món sobretot a causa de la dificultat i la impossibilitat de realització i integració de l’individu pur, no reconegut segons els valors d’una societat que menysprea la diferència i l’aboca irremissiblement cap a la seua destrucció.

Ens situem així al davant d’un dels genis literaris que, com la proppassada Setmana Santa, basculen entre la plenitud lunar i les minves tristes, esmorteïdes i cadavèriques que sovint tenyeixen de tons poc vivaços i de temps indefectiblement ratxosos per a cultures assetjades com la nostra.

1. Thomas Mann i John F. Kennedy ho vinculen a Pau Casals.
Carme Cruelles Rosales
Carme Cruelles Rosales
llicenciada en Filologia Catalana, professora i poeta
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

8 + 2 =

Últimes notícies