Assetjament sexual

Fa pocs dies, els mitjans de comunicació publicaven una informació de l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona on s’explicava que en el darrer any havien atès 314 casos de violència contra els nens, dels quals el 80 % eren d’agressions sexuals. Detall a tenir en compte és que són dades d’un sol hospital, malgrat ser d’enorme dimensió. Se’n podrien sumar de molts altres, encara que les xifres aportades fossin més petites.

D’un altre costat, recentment s’ha estrenat a Espanya el film “Sound of freedom” (So de llibertat) sobre el tràfic de nens al món, de manera preferent també de cara a la utilització sexual. La pel·lícula ha causat un enorme impacte, però des d’altes instàncies, sobretot als Estats Units, s’ha boicotejat. Una pel·lícula que considero molt recomanable de veure.

Es podrien aportar més exemples recents o antics. Demostren que els abusos sexuals sobre els menors són una xacra gegant que passa quasi amagat. Fins i tot es vol desviar l’atenció del problema central per tal de no lluitar seriosament per a tractar d’erradicar-la. Sabem que aconseguir-ho del tot és impossible, però també que es pot reduir molt si es va al fons i s’actua amb contundència.

És ben conegut que la immensa majoria de les agressions sexuals a menors es produeixen en el si de la mateixa família, entre els amics i coneguts, al gimnàs i àmbits esportius, als centres escolars… Totes les estadístiques i estudis arriben a les mateixes conclusions. Aplicat al cas concret esmentat, el d’aquells centenars de menors agredits portats a l’hospital de la Vall d’Hebron, pràcticament tots provenien d’algun d’aquests àmbits. I, a més, en la major part dels casos se sap qui és l’assetjador.

A la vista de l’anterior, es produeix la paradoxa de què pràcticament tota l’atenció política i mediàtica del tema se centra tothora en els casos produïts en el si de l’Església catòlica. Aquesta ha d’assumir sens dubte la part que li toca, i més havent de ser especialment exemplar, però també cal afegir que tots els estudis i estadístiques seriosos (vegeu per exemple els de la Fundación Anar) conclouen que els casos que afecten l’Església catòlica a Espanya se situen entre el 0,2 i el 0,6 % del total. A més, quasi tots els que es quantifiquen es van produir en els anys 70 i 80 del segle passat, essent pocs els de dates recents.

Davant d’unes conclusions tan contundents dels estudis cal preguntar-se com és que el Defensor del Poble, el Congrés dels Diputats, el Parlament Català, fan investigacions sobre aquest 0,4 % dels casos i no sobre el 99,6 %, els quals, a més, són de dates recents i fins i tot actuals, sobre els quals es pot actuar més. Només hi veig dues explicacions: d’un costat es vol convertir l’Església en cap de turc, en l’única culpable, i, d’una altra banda, fer veure que s’actua, quan en realitat no es fa res per a combatre-ho.

Tampoc es fa referència a un aspecte central referent a les causes. A diferència d’allò que passa en el conjunt de la societat entre adults, en què les dones són, de llarg i quasi sempre, les assetjades sexualment, entre els menors agredits la major part són nens, no nenes. Hi ha una causa que tothom sap, però ben pocs tenen la valentia de dir davant les pressions: una gran part dels agressors de menors són homosexuals, siguin clergues o no. En altres èpoques als que tenien aquesta tendència se’ls insultava, marginava, fustigava i fins i tot se’ls empresonava. Molt mal fet. Era injust i indigne. Avui la societat està a l’altra banda del pèndol. Es defensa, es promou, s’incentiva, la pràctica de l’homosexualitat. I qui s’atreveixi a dir el que es comenta en aquest article o quelcom similar ja sap que té assegurada la qualificació d’homòfob i la marginació a no pocs llocs.