Torna a ploure. L’aigua repica la finestra com si volgués travessar-la. Demano al cel, com preguem els ateus, que tanqui l’aixeta. Agraeixo que aquí els avisos arribessin i que funcionessin les bombes d’extracció del poble. També dono gràcies als qui, mentre jo estic sota l’edredó, comproven que tot estigui correcte. Pel cap, també la iaia, que té vuitanta i molts, i la mama, que viu vora un barranc. Demano que estiguin bé, que no entri aigua.
Segueix caient i el nus a la gola em colla en pensar en el temor que van haver de passar a només 180 quilòmetres de casa, al País Valencià, i en el dolor, la ràbia i la impotència d’ara. Emocions que baixen com una barrancada i em fan culpable: per sentir-me així, per no estar ajudant més o per necessitar descansar de tanta infoxicació. I tinc ràbia per la incompetència del que es reunia amb els taurins tot i saber el que passava i, com pregunta Maria Climent, també voldria escopir-li si els morts li floten quan descansa.
Em falta parlar de fàstic. Per l’extrema dreta aprofitant-ho per a manipular informació i recursos. Si una tornada s’ha repetit més és “al meu país no sap ploure” de Raimon, però per qüestió generacional penso en “Una velita” de Bad Bunny. “Fueron 5.000 que dejaron morir”, diu parlant de l’huracà a Puerto Rico, i el que fa uns dies ens semblava llunyà avui no ho és tant. Una riuada també s’emporta Perdido als llibres de “Blackwater”, i és surrealista com la realitat sempre supera la ficció, fins i tot en ple 2024, quan la desafecció política sembla que ens acabarà portant a governants que ni tan sols creuen en el canvi climàtic.
