Il·lusos! Mira que en són, d’il·lusos, els del Financial Times! Llijo que al prestigiós diari anglès han publicat un article on parlen de tres de les monarquies encara existents i resistents a Europa (la britànica, l’holandesa i l’espanyola) i, entre altes coses, plantegen que “el predomini republicà entre els més jóvens fa pensar que la monarquia espanyola pot arribar a ser abolida”. Il·lusos! Que no saben que els Borbons són una relíquia tan incorrupta com el braç de Santa Tecla o les mòmies dels faraons d’Egipte? Que no saben que són com el fènix i que fins i tot quan foten el camp acaben tornant?
La nissaga borbònica arribà al regne de les Espanyes, com aquell que diu, de carambola, arran de la mort sense descendència de Carles II, l’últim monarca Habsburg. Felip V, nét de Lluís XIV de Borbó, rei de França, aconseguí consolidar-se després de guanyar a sang i foc la llarga Guerra de Successió (1701-1714). No passaren gaires dècades que a França van fer la Revolució (1792) i s’espolsaren de sobre els Borbons (tot i que encara van traure el cap durant un breu període de temps, poc abans de la proclamació de la Segona República Francesa). A esta banda dels Pirineus hi va haver un seguit d’embolics que tampoc auguraven un bon final per als Borbons. Carles IV tenia el país arruïnat, va haver de reprimir diversos motins populars i va acabar abdicant en el seu fill Ferran VII, que havia conspirat contra el seu propi pare per a prendre-li la corona. Napoleó es va fer amo del poder a Madrid i va retindre tota la família reial espanyola a França… Sabeu, tanmateix, qui va acabar ocupant el tron en finalitzar la guerra del Francès? Ferran VII! Quan tot apuntava al seu final, els Borbons aconseguien recuperar el tron espanyol i, de passada, es carregaven la Constitució progressista que s’havia promulgat a Cadis el 1812. Ferran VII, a qui havien anomenat El Deseado, va fer-ho tan rematadament malament que el 1820 el van arraconar. Però va ser això el final dels Borbons? No! El que es va acabar el 1823 va ser el Trienni Liberal amb la intervenció armada dels Cent Mil Fills de… Sant Lluís, que van abolir la Constitució i van restablir l’absolutisme, el qual va ser portat a tal extrem pel Borbó que els anys que van de 1823 a 1833 es coneixen com la Dècada Ominosa. La mort de Ferran VII el 1833 i la designació d’Isabel II com a hereva seria el primer desencadenant de les Guerres Carlistes (fins a tres en va haver al llarg del segle XIX). Com que Isabel era menor d’edat, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, neboda i quarta esposa del rei difunt, va fer de regent i va aprofitar per a fer tots els negocis haguts i per haver. Bé, tots els haguts i per haver, no, perquè quan Isabel va accedir al tron, en el temps que li quedava mentre es cruspia qualsevol home que li passés per davant, va superar amb diferència la seua mare a l’hora de fer tripijocs per a enriquir-se. Quan el 1868 esclatà la revolució coneguda com La Gloriosa, Isabel II marxà cap a París, i allí es va quedar, dilapidant la immensa fortuna que havia acumulat. Mentrestant, a les Espanyes hi va haver el Sexenni Democràtic, amb Amadeu de Savoia, primer, i la Primera República, a continuació. Però, a que no us imagineu com va acabar la cosa… Sí, amb la segona restauració borbònica en la persona d’Alfons XII, fill de la reina “emèrita”, que seguiria a París portant vida dissipada fins a la seua mort, el 1904. Precisament la mort prematura de la primera esposa i la del propi d’Alfons XII (1885), encara jove, van contribuir a envoltar el seu regnat de vapors pseudoromàntics en l’imaginari col·lectiu, però en realitat Alfons va posar les banyes de manera reiterada a les seues esposes, a banda de continuar en la línia d’aprofitar el càrrec vitalici per a enriquir-se i de carregar la factura de les seues disbauxes privades a l’erari públic. Alfons XIII va ser rei des del moment del naixement (1886), ja que el seu pare havia mort poc abans, i a fe de Déu que va viure com un rei: mentre el país es dessagnava en guerres colonials i grans conflictivitats socials, ell anava fent amb les seues pel·lícules pornogràfiques, els seus cotxes, les seues amants i les seues farres. No resulta gens estrany que mostrés total connivència amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) ni que, vistos els resultats de les eleccions municipals de l’abril de 1931, fugís cametes ajudeu-me i propiciés la proclamació de la Segona República. Al rei destronat, les grans quantitats de diners acumulats en bancs estrangers li permetien portar una vida de luxes i passar-se per l’entrecuix si aquí es creava una comissió encarregada de depurar les seues responsabilitats i si el Ple de les Corts el condemnava per alta traïció. Potser, ara sí, es podia pensar que el regne de les Espanyes s’havia deslliurat definidament d’un llinatge tan nefast. Però no estava encara tot el peix venut, pel que fa al destí dels Borbons. Un aixecament militar provocava una guerra fratricida i posava fi a la república democràtica. El general vencedor, autoproclamat “generalísimo” i “caudillo por la gracia de Dios” va sotmetre el país a un dictadura fèrria i, ta txan!, va preparar la jugada mestra successòria del règim: l’enèsima restauració borbònica en la persona de Joan Carles I. Són prou conegudes totes les orgies de diners, sexe i xerinoles diverses a costelles dels súbdits que, de manera descarada, han omplert el seu regnat, iniciat el 1975, i també els enganys i la implicació del seu entorn immediat en múltiples escàndols. Fins que Joan Carles, “el Campechano”, tement que el carro pogués anar pel pedregar, abans que algú decidís que els Borbons ja havien quedat amortitzats, va abdicar en el seu fill Felip VI (2014) i, per si a algú se li acudia gratar massa, va imitar l’exemple d’avantpassats seus i va dir: “Aquí us quedeu; jo me’n vaig a Abu Dhabi a viure com un rei… emèrit, però rei al cap i a la fi. Ah, i vindré a passejar per aquí i a riure-me’n de vosaltres, pobres plebeus, quan em passe per la reial bragueta.”
Tot un historial de corrupció, i el presagi que la gresca continuarà i que nous escàndols pretèrits aniran veient la llum. I rectificar o donar explicacions, per ventura? “Explicaciones, ¿de qué?” Pobrissons, estos Borbons, si només fan que reproduir allò que han vist i han après a casa. I fer justícia, potser? Quina justícia, si tenen llicència per a fer el que els done la gana, que ja se sap que “todos los españoles son iguales ante la Ley”, encara que no ho siguen. Misteris de la sang blava…
No us hi trenqueu les banyes. Els Borbons s’han instal·lat per sobre del bé i del mal. Es transmuten. Desapareixen i tornen a aparèixer. Ho aguanten tot… Sobretot si des de certs poders públics i fàctics els veuen com una garantia de les seues prebendes i si una bona part del poble, mig somnolent i masoquista, creu que ja l’hi va bé. Que il·lusos, els del Financial Times!
