Titular que evoca a parlar de la nostàlgia. Els estius dels anys del segle passat on part de la interacció social gravitava al voltant de les cadires de palla. A Tortosa a: el Rastre, Remolins, Tretze de Gener, Ferreries,… treure una cadira al carrer les nits d’estiu era com posar la ràdio (RNE, el “diario hablado)”, però amb els informadors veïnals. Quan arribaven les festes del barri l’activitat informativa rosa/groguenca que proporcionaven les cadires de palla adquiria el seu zenit.
Aquests mobles emprats per seure i fets de bova eren la versió popular i no exclusivista del banc del sinofós, on els homes ja grans acudien a prendre el sol (la saviesa de la gent ja sabia dels beneficis de la vitamina D) i a parlar sobre tot de malalties.
Nostàlgia dels més grans. No obstant això- i associant els conceptes cadires de palla i el fet de ser vell- la comunitat científica (els geriatres, entre altres) afirma que les persones de 65-70 anys dels actuals són com les persones de 55-60 anys de les generacions anteriors. És a dir, que segons les estadístiques actuals i l’esperança de vida a Espanya -i tenint en compte que es comença a ser vell als 15 anys abans de morir- una persona comença a ser vell als 72-73 anys.
Més de cadires de la nostàlgia. La històrica Rambla de Canaletes de Barcelona, a finals del segle XVIII, va tindre també a les cadires de palla com a coprotagonistes de la informació barcelonina, però en aquest cas solia ser només de tipus visual i molt específica. Asseguts en elles, i previ pagament, els homes de la burgesia i de les classes més acomodades contemplaven el passeig dels vianants (preferentment dones) per la rua.
La nostàlgia –avui identificada amb les cadires de palla- és una mena de polivitamínic que fa que la vida del dia a dia d’avui sigui per als post-adults (elegant manera d’introduir el terme de vellesa) un nutrient emocional indispensable. Els records estan farcits de situacions estimulants que fan pensar o creure que el passat fou millor. Els nostàlgics fins la medul·la es resisteixen a enfilar el camí, curt o llarg, cap a la imminent vellesa. Per això recorden –encara que de manera esbiaixada- les “xerrades sense malícia” al carrer dels avis o dels pares.
Les cadires a la fresca –les xarxes socials del segle passat, però sense vigilància/control- feien que s’interactués a la fresca de la nit estiuenca a les voreres de l’acera. El perfil femení -quasi sempre majoritari, amb més temes de conversa i sempre més comunicatiu- dominava les llargues converses i xafarderies. Nostàlgia d’un passat que és l’argument principal per resistir-se a fer-se gran. En definitiva, nostàlgia emocional.
Les antigues i dominants civilitzacions (Egipte, Grècia, Roma…) en les seves èpoques d’esplendor no van practicar aquest senzill i popular mètode de comunicació. Pot ser amb les populars cadires de palla a la fresca el constant enfrontament de les famílies poderoses que dominaven aquestes civilitzacions no hagués provocat el esfondrament dels seus respectius imperis.
