Recentment Nouriel Roubini ha declarat: “Potser la Tercera Guerra Mundial hagi començat. La Segona va ser precedida per la Guerra Civil espanyola, que va ser una guerra indirecta en la qual s’enfrontaven les potències del moment. I ara tenim la guerra d’Ucraïna, una altra guerra indirecta que enfronta els Estats Units i els seus aliats contra Rússia. Però hi ha un altre front al Pacífic, on els Estats Units intenten frenar la Xina… [Han vetat] l’exportació de microxips a aquest país. És una declaració hostil… Tenim un antecedent: l’atac del Japó a Pearl Harbor va venir després d’un veto dels Estats Units a exportar carburants i ferralles metàl·liques a aquest país, vitals per a la seva indústria.”
Roubini fa honor al seu sobrenom de ‘Doctor Catàstrofe’. Ara bé, en una de les seves entrevistes, aclareix que la situació actual “s’assembla al període entre 1914 i 1945”. Aquesta referència és pertinent. En els darrers anys ens hem trobat amb un fenomen que acompanya les transicions en l’hegemonia econòmica mundial: l’aflorament d’un caos considerable en el sistema econòmic i polític.
Fins i tot hi ha por que un conflicte armat entre els EUA i la Xina pugui començar per algun incident imprevist a l’entorn de Taiwan. És cert que en els canvis d’hegemonia hi ha períodes de guerres: ascensió d’Holanda i Guerra dels 30 anys (1618-1648); ascensió Anglaterra i guerres napoleòniques (1792-1815); ascensió dels EEUU i guerres mundials (1914-1945).
Actualment, una guerra generalitzada és difícil. En primer lloc, per l’existència d’armes nuclears. I, en segon lloc, perquè qui solia provocar aquestes guerres no era la potència emergent, sinó el segon aspirant (França, Alemanya). Ara, darrere de la Xina, tenim la UE, l’Índia i el Japó, i cap és bel·ligerant. Rússia, que sí ho és, tan sols ocupa el sisè lloc, i aviat serà superada per Indonèsia. Per això, els que agiten el fantasma de la “trampa de Tucidides” (guerra directa entre l’hegemonia declinant i l’aspirant) tenen poques probabilitats d’encertar.
Qui ha analitzat més a fons aquestes transicions hegemòniques ha estat Giovanni Arrighi, seguint el fil de Fernand Braudel, un historiador que ha estat situat a l’alçada d’Adam Smith i Karl Marx per la seva profunditat. Arrighi ha dedicat tres obres importants a aquesta qüestió. La que ens interessa ara és la segona, ‘Caos y orden en el sistema-mundo moderno’ (1999).
En els períodes de transició hegemònica es genera caos, degut a tres raons. La primera és que molts països imiten al líder en economia (com van fer el Japó, Alemanya, Corea del Sud i ara la Xina), cosa que intensifica la competència i acaba reduint els beneficis al país hegemònic, augmentant la rivalitat entre empreses i països.
La segona causa de caos és que àmplies capes socials surten perdent amb els canvis (i altres guanyant), per la qual cosa els conflictes socials augmenten. Això provoca resistències, que sovint es tradueixen en moviments d’extrema dreta (malestar a les classes mitjanes, com ja va passar als anys 1930), i augment de les lluites de les classes treballadores en defensa de les seves condicions de vida. En aquests períodes de caos, les velles classes dominants del sistema en transició perden bona part del seu poder.
La tercera causa de caos és que, en els intersticis del vell sistema, van sorgint noves formes d’organització econòmica i noves configuracions de poder. A més, la proliferació d’empreses i comunitats internacionals fa que els estats es debilitin, una de les raons per les quals aquesta transició no està sent tan violenta com les anteriors.
En cada transició, el sistema econòmic internacional té “un major volum i una major densitat dinàmica”. Per liderar-lo, el nou estat hegemònic necessita disposar d’una “major concentració de capacitats organitzatives”. Per això, ara és difícil que la Xina pugui prendre el relleu dels Estats Units en solitari.
Que la transició i el caos corresponents siguin llargs o curts, catastròfics o no, depèn sobretot de l’actitud de la potència hegemònica declinant. En el cas dels Estats Units, hi ha diverses possibilitats que donen lloc a desenllaços diferents.
La primera reacció fou agressiva, quan van adoptar l’estratègia “neocon” del “nou segle nord-americà” (referència al fet que el segle XX havia estat “el segle estatunidenc” i volien prolongar aquest domini al segle XXI). Van aprofitar els atemptats a les Torres Bessones per envair Iraq, en un intent per controlar els recursos energètics mundials. Fou un fracàs: van demostrar al món que tenen força militar, però que això no resulta suficient per imposar la seva voluntat.
Una segona resposta, proposada per Robert Kaplan, és la “contenció” de Xina en una espècie de guerra freda, per a la qual cosa es necessiten aliats, i la majoria no hi estan disposats. L’economia occidental i l’asiàtica estan massa interrelacionades, a diferencia del que passava amb l’antiga Unió Soviètica. El que s’ha iniciat, per ara, és una ‘guerra tecnològica’.
Una tercera opció seria promoure la divisió i la rivalitat entre el Japó, la Xina i l’Índia, cosa que deixaria als EEUU com a tercera part beneficiària. També s’intenta fer, però els EEUU no poden evitar veure’s concernits (seria més fàcil si no tinguessin el problema de Taiwan). També pot passar que la tercera part beneficiària de la implicació nord-americana en aquest encerclament a Xina siguin Europa i l’Índia.
Henry Kissinger creu que el desafiament que planteja Xina “serà amb tota probabilitat polític i econòmic i no militar”. Per això proposa que els Estats Units ajustin la seva estratègia a la realitat i s’hi acomodin, integrant a Xina en un ordre mundial reformat, impulsat pels propis EEUU. Això seria, probablement, un pas intermedi cap a un canvi més profund. Aquesta és l’opció que més interessa a les empreses nord-americanes i la que fa que el període de caos en la transició pugui ser més benigne.
La qüestió és, explica Arrighi, que perquè un país arribi a ser hegemònic, ha de ser capaç de superar el caos de la transició, reestructurant el sistema econòmic i polític de manera que es resolguin els problemes que ha creat l’expansió anterior.
A diferència d’Europa, Xina no lidera el món en la lluita contra les pandèmies, ni contra el canvi climàtic, ni per la protecció de la natura, ni per la preservació dels recursos escassos, ni proposa noves tecnologies disruptives (copia i tracta de millorar les d’Occident), ni és un model per reorganitzar les institucions. Xina proposa als països del Sud Global compartir una prosperitat amb repressió i poques llibertats, cosa que atreu als seus dirigents polítics, però no a les seves poblacions, segons les enquestes.
Els Estats Units, a diferència del que va passar amb Gran Bretanya i Holanda, no es previsible que quedin reduïts a una potència de segon nivell. Per dues raons: la primera, perquè és un país gran i amb molts recursos i, a diferència d’Holanda i Anglaterra, no necessita un imperi per funcionar com a potència; i, en segon lloc, perquè estem immersos en una onada de revolucions tecnològiques, gràcies a les quals els Estats Units tenen l’oportunitat de reinventar-se.
Cal tenir present, també, que una nova hegemonia només es pot consolidar si és impulsada per un nou bloc d’agents polítics i econòmics. A cada transició cal integrar més sectors socials a fi que el bloc governant tingui les capacitats suficients per reestructurar i dirigir el sistema.
L’any 2022, les quatre principals potències econòmiques eren: Xina, que tenia un PIB (a PPA) de 30 bilions, Estats Units, de 25 bilions, la Unió Europea (que amb Anglaterra superava els EEUU) de 22 bilions i la nova potència emergent, l’Índia, de 12 bilions. Fa ja més d’una dècada, un informe del National Intelligence Council dels EEUU preveia l’arribada d’un món multipolar.
Aquestes quatre potències, segons els experts de Goldman Sachs, seguiran sent les primeres l’any 2075, amb una gran diferència respecte a les altres. Avui, cap d’aquestes grans potències, i de fet cap Estat individual, està en condicions d’afrontar els greus problemes que la humanitat té plantejats. És difícil que a llarg termini cap d’aquestes potències pugui dominar les altres tres, per la qual cosa és clar que ens dirigim cap a un món multipolar.
En els darrers anys sembla que estem entrant en una nova època que ens obre un ampli ventall de possibilitats. Però no podem estar segurs de les seves conseqüències. Aquesta sensació ens fa sentir que estem entrant en un nou temps fundacional. A tot el món hi ha una demanda profunda i generalitzada d’una governança més adequada per construir un futur acceptable.
El sistema ha de ser reorganitzat, però no com un joc de suma zero, on uns guanyen a costa dels altres (com en una guerra), sinó com un joc de suma positiva, on tots poden guanyar si fan les coses bé. Aquests jocs de “suma positiva” s’aconsegueixen bàsicament a través de la cooperació.
Com diuen alguns historiadors, Roma va ser capaç de construir un imperi perquè va organitzar la cooperació a gran escala durant un període de canvi d’era, però va caure perquè no va ser capaç de reorganitzar la cooperació a gran escala durant un altre període de canvis profunds. Ara som nosaltres els que hem d’enfrontar-nos a aquest altre repte majúscul. Serem capaços de generar una nova governança mundial basada en la cooperació?
Estem presenciant un canvi en l’equilibri entre la civilització occidental i les civilitzacions asiàtiques (i les del Sud Global). Això ens porta a avançar cap a la transformació del món en una “comunitat de civilitzacions”. Adam Smith ja va preveure, fa dos segles i mig, que aquest seria el resultat final del desenvolupament global.