Carme Forcadell, una de les figures més rellevants i singulars del procés sobiranista català, se mostra en esta conversa convençuda que l’independentisme sabrà obrir un nou cicle d’efervescència política. L’expresidenta de l’ANC i del Parlament de Catalunya, resident a Sabadell, ha passat tot el mes d’agost a Xerta, d’on és natural i on encara viu el seu germà i la seua mare, de 96 anys. “Li dic que ja m’agradaria estar com ella a la seua edat”, revela. Tot i el regust amarg d’haver tastat la presó, manté la seua lucidesa política.
PREGUNTA: Han passat deu anys des que vostè va pronunciar la frase ja mítica President, pose les urnes!. Com ho recorda?
RESPOSTA: Ho recordo com una cosa important i il·lusionant, en un moment en què l’independentisme vivia el seu punt més àlgid i tenia molt de suport social. La frase va ser important perquè va ser dita en les circumstàncies adequades. A més, el president Mas va posar les urnes amb el 9N. Ho va fer. L’ANC era una entitat molt influent en la vida política del país.
P: Era conscient que la frase tindria tanta repercussió?
R: No, però era conscient que podia tenir un impacte i que era el que volia la gent que estava en aquell acte. Les frases tenen importància en funció del moment en què es diuen. Dita ara, ningú la recordaria, però aleshores va ser encertada. Va ser el moment més important de l’independentisme en els darrers anys.
P: Aquella Diada va ser la que la va marcar més, la més il·lusionant?
R: A mi em va marcar molt la Via Catalana, que va ser l’any anterior i que suposava un repte logístic encara més gran. Va implicar tot el país i l’ANC va demostrar que no només tenia una gran capacitat de mobilització sinó també d’organització. Tot i això, el rècord de participació el va tenir la Diada del 2014.
P: Vostè ha dit que ara no tindria sentit dir la seua frase més recordada. Què ha passat perquè l’independentisme s’haja desunflat?
R: Ha passat la repressió, que no és poca cosa. L’objectiu de la repressió ja és desmobilitzar, descoratjar. Hi ha hagut des del 2017 una repressió ferotge perquè vam fer l’1 d’Octubre, la nostra fita, l’acte de sobirania popular més important des de 1714. La repressió ha fet que totes les persones que hi van participar, tant a nivell polític com de les entitats, van patir presó i exili. Fins a aquell moment, no sabíem de què seria capaç l’Estat espanyol. Ho podíem intuir, però l’1 d’Octubre ens va certificar que tenim un estat demofòbic, on la unitat d’Espanya passa per sobre de la justícia i de la democràcia.
P: L’independentisme pot revifar?
R: La conseqüència de la repressió ha estat la situació de desmobilització en què estem ara, però això és un cicle que també s’acabarà. A partir d’ara, estic convençuda que tornarem a començar a treballar. Ens hem adonat que si no sortim al carrer, no aconseguirem mai l’objectiu de la independència nacional. Tal com l’Assemblea va pressionar el Govern perquè fes un pas endavant, ara ha de ser una altra vegada la societat civil la que faça reaccionar als partits polítics.
P: Vostè diu que la repressió ha causat la desmobilització. Què pot funcionar com a nou detonant d’una mobilització prou notòria?
R: La gent hi és. Els independentistes hi són. Jo no crec que ningú que fos independentista el 2014 o el 2017, haja dixat de ser-ho, però han decidit no participar. Per exemple, han decidit no anar a votar. Hi ha 400.000 vots que no han anat a cap partit. Per això hi ha una majoria no independentista al Parlament. Molta gent s’està adonant que fa falta una estratègia comuna, recuperar la transversalitat que tenia l’ANC i trobar un objectiu comú. Amb l’1 d’Octubre, dins de l’independentisme també hi havia baralles, però hi havia un objectiu comú.
P: Quin pot ser este nou objectiu comú?
R: Doncs pot tornar a ser el referèndum. Tornar-lo a fer, activar els independentistes que estan a l’espera d’un altre objectiu il·lusionant.
P: Però hi ha enquestes que reflectixen un retrocés de l’independentisme més enllà de l’abstenció que vostè assenyala.
R: Els anys 2014 i 2017, l’independentisme era l’opció guanyadora i la gent s’hi apuntava. Fins al 2012, tampoc l’independentisme era l’opció guanyadora, i va passar a ser-ho en dos anys? Només pot ser que quan la gent veu l’objectiu assolible, s’hi apunta, i quan no el veu possible, no s’hi apunta. A més, en este país, malgrat la pluralitat política, hi ha un consens que es repetix enquesta rere enquesta: entre un 75 % i un 80 % de la població d’este país està d’acord que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya es resoldrà votant en un referèndum. Això és brutal i quan la gent veja que és possible, s’hi tornarà a apuntar.
P: Com ha viscut la transició des d’un moment en què la independència s’entreveia a prop, a la fredor actual?
R: El 2017 ho vam veure molt a prop, certament. Potser més a prop del que realment era, i potser per això ara hi ha moltes persones, amb les quals empatitzo, que estan molt desil·lusionades. Després de tenir-ho a tocar, ara tot ens semblarà poc per més que es faça. Probablement vam pecar d’ingenus. Ningú es pensava que l’Estat espanyol seria capaç de reprimir-nos com ho va fer l’1 d’Octubre i anés a pegar-nos físicament perquè la gent no votés. Nosaltres érem la revolució dels somriures, però els altres no somreien. Jo tampoc em pensava que hi hauria presó i exili. L’impacte, la ressaca de la repressió, ha durat uns anys, però ara comença a passar i ens podem refer, i l’experiència servirà perquè les coses es facen diferent.
P: Com valora la Llei d’amnistia?
R: Molt positivament, però una cosa és la llei i una altra, la interpretació que en fan els jutges. Ja sabíem que els jutges són un estament molt conservador i que interpretarien la llei de la manera més restrictiva. Aleshores, amb les persones més significades amb l’1 d’Octubre, estan fent tot el possible per retardar-ne al màxim l’aplicació de la llei, encara que al final el Tribunal Constitucional o el Tribunal de Justícia de la Unió Europa els obligue a aplicar-la.
P: Confia més en el Constitucional o directament en Europa?
R: En Europa. La justícia espanyola ens ha ensenyat que en té molt, d’espanyola, però poc de justa, encara que ara hi ha hagut canvis al Constitucional i hi han entrat juristes menys conservadors. La part més positiva de l’amnistia és que s’ha aplicat a gent que no és de primera línia, per exemple als jóvens que van participar en les protestes contra la sentència del Suprem.
P: Vostè, personalment, havent passat per la presó, també s’ha desil·lusionat?
R: Jo soc una persona molt positiva, i això m’ha anat molt bé en tots els moments de la vida. Naturalment, no estic il·lusionada com ho podia estar el 2017, però estic esperançada. Confio en la societat civil, perquè és la que va moure el país i ho pot tornar a fer. El fet d’haver estat a la presó, tot i que personalment et perds coses importants, el valoro com un pas imprescindible per a aconseguir la independència de Catalunya. Ara ja sabem qui tenim al davant i que s’ho jugarà tot.
