No descobrim la sopa d’all en afirmar que els Països Catalans no som un país lector, tampoc quan fem referència específica a l’habitual desconeixement ciutadà quant a alguns dels millors autors de les nostres lletres. Tanmateix, el que en aquest cas en qüestió ens interessa posar en relleu, és que no es tracta únicament de les més famoses patums literàries, sinó també de literats que fan retrats magnífics de la terra circumdant, la que ens és més propera físicament. De vegades, potser ens hauríem de qüestionar per què donem cabuda a la cèlebre frase: “ningú no és profeta a la seua terra”, la qual esdevé amb massa facilitat realitat.
De vegades, potser ens hauríem de qüestionar per què donem cabuda a la cèlebre frase: “ningú no és profeta a la seua terra”, la qual esdevé amb massa facilitat realitat.
Un dels exemples més fragants el tenim amb la Carme Meix (1937), indubtablement una de les autores nostrades de més qualitat, la innata capacitat narrativa de la qual li permet treure a la llum productes literaris d’un nivell més que remarcable. Nascuda a Gandesa en ple conflicte bèl·lic, professora de català ja en període de maduresa, autodidacta quant a formació lletrada, ha realitzat una carrera literària de pes que l’ha portada a escriure novel·les històriques extraordinàries com Els cims invencibles.
Com a seguidor de les lletres ebrenques, ens permetem treure pit pel fet que ens trobem davant d’un retrat formidable de ficció sobre un dels pitjors moments de la nostra història contemporània. El lector se situa àvidament de ple en el bell mig de les serralades de Pàndols i Cavalls, amb la tragèdia col·lectiva consegüent que s’hi vivia, a través d’un escrit inoblidable que ens permet reviure l’episodi més sagnant de la més sagnant de les guerres. Aquesta novel·la li permet fer un pas envers un veritable indret d’honor de les lletres catalanes, la lectura de la qual gosaria recomanar a tots aquells que s’emocionen amb els entramats històrics i senten gran plaer en reviure històries amb un gran contingut humanista.
Personalment, vaig agafar un notable interès en la seua obra incipient durant els darrers anys de la centúria passada, a partir de la lectura d’una altra novel·la altament recomanable, La dansada, per mitjà de la qual la novel·lista ens endinsa en un interessant viatge a través del temps, amunt i avall, amb l’arrel fonamentada en el moment històric en què la fil·loxera va atacar els ceps de les finques aspres de la Terra Alta. La ciutadania pagesa emprenedora ens va donar una lliçó a tots plegats en fer un pas endavant ben agosarat amb la construcció de les fastuoses catedrals del vi, que han donat identitat màxima a tot un territori amb regust a bon vi.
De fet, tota la seua obra narrativa es caracteritza per aplegar tota mena de nobles sentiments, a la vegada que cobreix altament les expectatives lectores. Hem pogut seguir amb interès la seua brillant trajectòria lletrada, alhora que podíem comprovar que estava sent guardonada arreu del país. El Crit de l’esparver va ser la novel·la guanyadora del certamen literari de la Universitat de Lleida de 1995; Paisatge amb boira va ser finalista del premi Pere Calders de 1998: mentre que amb Cercles, s’emportava el prestigiós Vila d’Ascó de 2004, a través de sis narracions brillantment escrites que t’enganxen des d’un primer moment i et fan reviure història viva.
De ben segur que aquestes obres mai no deixen indiferent ningú, cosa que és l’espill veritable de qualitat literària i de capacitat de creació d’arguments captivadors. Totes gaudeixen d’un estil narratiu ben particular, especialment descriptiu,, mitjançant la construcció de personatges amb gran força, amb freqüència supervivents d’una vida carregada d’inacabables penúries econòmiques i de molts convencionalismes socials.
Per suposat, Collita de foc és una altra de les novel·les de referència d’aquest començament de segle. La novel·lista gandesana té el gust de fer un altre retrat magnífic dels estralls que va causar la fil·loxera, tema que sembla interessar-li en particular, a través d’una història de gent aspra en terra aspra, que va veure la mort de les vinyes i va forçar la ciutadania a fer un esforç col·lectiu gairebé èpic. Les varietats més resistents de vinya, els ceps americans, van donar vida als cellers més bells dels que es fan i es desfan a Gandesa, El Pinell, Falset, Gratallops i tants altres menuts pobles nostrats. El missatge més evident: les calamitats no deturen els quefers de la vida.
Seguidament tinc el goig de fer cinc cèntims sobre un dels meus llibres de capçalera de gastronomia, Pa amb vi i sucre. L’autora justifica la seua edició d’una manera entenedora: Els records de la meva infantesa i adolescència, van lligats a les olors i els sabors. Els sabors de les menges senzilles, de cada dia, i de les complicades, dels dies de festa. Està escrit des de l’estima i la remembrança, amb l’ajut d’altres dones terra altines residents a la gran ciutat, que volien apropar-se als orígens familiars i a l’estimada infantesa. Ens podem delectar amb l’explicació planera de l’elaboració d’ametlles ronyoses, truita amb suc, clotxa o carbassonada. No podríem passar per alt les fabuloses il·lustracions del seu fill gran, l’Eduard Barrobés, professor d’institut i un artista de cap a peus.
La Carme Meix va establir-se a Barcelona als anys 1960. Des del cap-i-casal ha bastit un univers novel·lístic molt destacable, que hauria de ser molt més difós a les Terres de l’Ebre, però també arreu dels Països Catalans. S’ha convertit fermament en la gran retratista lletrada dels dos períodes més dramàtics de la darrera centúria, que ha viscut la terra que la va veure nàixer. Tota una obra ben trenada que conté regust a paisatge agrícola, a les tradicions omnipresents territorials, les nostres festivitats i el nostre savoir faire, també el nostre parlar quotidià tan representatiu de la nostra identitat ebrenca. És a dir, la seua novel·lística suposa tot un homenatge a l’esforç pagès i a la vida rural.
Durant els darrers anys l’hem tinguda entre nosaltres en nombroses jornades literàries a Amposta, Tortosa, o la seua estimada Gandesa. Ella se sent plenament hereva de l’herència lletrada i catalanista que varen deixar els homes d’El Llamp, una revista del catalanisme polític, dirigida per Manel Bardí, amb un alt contingut literari que va publicar-se entre 1921 i 1934; també és admiradora del teòleg gandesà Mn. Joan Baptista Manyà amb el qual compartia una fervorosa devoció per la Mare de Déu de la Fontcalda.
A l’abril de 2019, va rebre el premi Neus Gràcia d’Òmnium Terres de l’Ebre com a reconeixement al seu paper com a professora de català a la comarca del Barcelonès, així com per la seua fidelitat total i sentimental a la llengua catalana i a la catalanitat. Se li va concedir al teatre-cinema d’Orta d’Ebre, tal com l’anomenava Pablo Ruiz Picasso. Vaig tindre la responsabilitat de fer la glossa de la seua figura, en la qual vaig poder remarcar que també era una magnífica poeta, que la portava precisament a posar a la pràctica el veritable plaer de l’escriptura mitjançant l’ús de l’anomenada prosa poètica.
Per damunt de tot hem de fer cinc cèntims de la seua cura en l’ús lingüístic. Coneix la llengua abastament, la mima, creu en ella, en les seues expressions més genuïnes. Mostra el seu enuig davant del mal ús que porta a usar fraseologia forastera que trepitja la pròpia. Condemna en tot moment el bilingüisme perquè barroerament és usat per menysprear la llengua catalana, que ella usa en tots els moments dels 365 dies de l’any.
Els Cims invencibles representen el paper invencible de la catalanitat i de la passió literària d’autors aguerrits que per res del món canviarien de llengua. La Collita de foc és l’espill del foc vivent en una terra encesa que reviu davant de qualsevol adversitat. La Carme Meix fa bandera de la paraula invencible que consagra la nostra llengua com a altament literària, a la vegada que la situa com a una novel·lista estel·lar, l’obra de la qual mereix ser difosa arreu.
