Estimats amics, la vostra història és tan vella com la de Jesús. Per això penso que la vostra memòria també ha de ser tan vella com la vostra història i deveu recordar-ho tot: els pobles, muntanyes i deserts, fred i calor, anys, història i gent, que,durant segles, us ha rebut o us ha ignorat…
Dic això per veure si us recordeu de mi. Soc una dona de Tortosa que fa 40 o 50 anys ( ja no ho recordo bé) vaig pensar: i si féssim uns vestits ben bonics per als Reis Mags, perquè poguessen canviar-se’ls a Tortosa, després de tants viatges…?
Vaig preguntar a les alumnes de l’Escola de “Corte” de l’Ajuntament si m’ajudarien, i em van dir molt contentes que sí. Vam presentar el nostre projecte i ens van facilitar tres tortosins voluntaris per fer de models i emprovar-se els vestits per oferir als Reis en arribar a Tortosa.
Els elegits van ser el senyor Carles, el senyor Lluesma i el senyor Vallès, que van acceptar amb il·lusió les proves i les adaptacions corresponents.
Em vaig fer amiga vostra fa tants d’anys, perquè vau agrair poder lluir aquells vestits que havien fet les tortosines amb il·lusió per la cavalcada i el repartiment de joguines.
Recordo que vos vam donar un llistat dels xiquets més difícils de trobar, perquè vivien en els llocs més allunyats del centre, barris humils que José, lo meu home, que treballava a la Cambra de la Propietat, coneixia bé. També els patges van tindre ajuda en la seua feïna, acompanyats per noies de Tortosa que coneixien bé les cases on estaven esperant-vos.
Han passat molts d’anys, ho sé, però vatros sabeu, més que ningú, lo goig que dona recordar els bons moments viscuts. Sou els Reis de la il·lusió, i ara, ens en fa molta falta…
Cada any procuro enviar-vos una carta. És bonic conservar les amistats i la il·lusió. Fa tants d’anys que vinc a saludar-vos! Primer en los fills grans, després en los menuts, més tard en los nets, i ara, esperant amb il·lusió un besnet…
Que podria demanar-vos per a la família, per a Tortosa, i per al món sencer?
Tenim el mon infectat d’un virus. Los hòmens estan malalts i tristos. Carregats de problemes materials, socials, polítics i espirituals… no podréeu utilitzar la vostra “màgia” per demanar a Déu: Que l’home faci sortir lo millor d’ell mateix, que els fruits de la terra siguin per a qui la treballa; que la riquesa es repartixque entre els hòmens; que la saviesa obri les ments de la humanitat; que els polítics treballen pels ciutadants, no pels seus partits, que la gent procure el bé comú i no sol el propi. Que el virus desaparegui i que tornéssem a veure els somriures en els llavis de grans i menuts.
Seria un truc extraordinari per part vostra, fer arribar la llum de Déu, i tornar la rialla a la humanitat. Puc confiar en vatros, amics? Gràcies.
