Ara fa cent anys que va néixer el periodista, acadèmic i gran novel·lista i narrador castellà Miguel Delibes (Valladolid, 1920 – 2010), home de la terra, dels camps, de les muntanyes de la seva Castella natal, que va estimar i conèixer profundament, com va reflectir en la seva obra literària.
Va dirigir el periòdic El Norte de Castilla, va ser catedràtic d’Història de la Cultura i, el 1947, als seus vint-i-set anys, va guanyar el Premi Nadal -que concedia a Barcelona l’editorial Destino- amb la novel·la La sombra del ciprés es alargada, que va suposar l’inici de la seva consagració com a renovador de la literatura espanyola de la postguerra.
Sempre m’ha caigut bé aquest personatge, sobretot per la seva dedicació a la realitat humana observada de prop, que en el seu cas era la realitat camperola de la seva província de Valladolid, així com un altre excel·lent intel·lectual, Dionisio Ridruejo, ho feia des de la veïna província de Soria, allà on don Antonio Machado passejava -després de les seves classes- les seves soledats vora les “alameda” del riu Duero.
En la seva obra i els seus articles, en ple franquisme, no devia ser fàcil per a Delibes -humanista, demòcrata, liberal, home de fe- navegar entre els taurons falangistes i franquistes aprofitats dels primers anys i els que arribaren després, els tecnòcrates dels anys 60, que amb els seus plans de “desarrollo” només foren bons per despoblar vastos territoris rurals (l’actual España vaciada) i acumular tot aquest personal a les grans capitals, futurs grans consumidors de les empreses que promocionaven, i de les quals eren directors o gerents, ministres o alts càrrecs del franquisme alliçonat pels americans.
Delibes es va revoltar contra aquesta operació que el Règim renovat feia en nom del “progrés”, de l’esmentat “desarrollo” i, sempre, del “crecimiento”. Així es van anar buidant de gent i de recursos amplíssims territoris arreu de la geografia hispànica, que van comportar l’inici de la dependència espanyola cap a la importació de productes alimentaris que venien d’arreu del món i que, naturalment, s’havien de pagar. Han passat més de seixanta anys i els deutes continuen creixent. El nostre poeta Salvador Espriu ho va dir en un vers per recordar: “Ens hem venut a tires la pell de brau” (essent La Pell de Brau, com és sabut, la metàfora d’Espanya).
El cas és que Delibes, uns anys més tard, el 1979, va publicar a l’editorial Plaza y Janés, de Barcelona, un llibre que avui, quaranta anys després, manté, encara (i més que mai), tota l’actualitat: Un mundo que agoniza. Recordant l’any del centenari de l’autor, l’he rellegit i he pogut comprovar de nou com les denúncies fonamentals d’aquells anys s’han anat acomplint fatalment. Vegeu els títols dels seus capítols: El progreso contra el hombre; Hombres encadenados; El deseo de dominio; El equilibrio del miedo; La Naturaleza, Chivo expiatorio; Un mundo que se agota; La rapacidad humana; Un mundo sucio; Muerte en la tierra y en el mar; El hombre contra el hombre y El sentido del progreso en mi obra.
No el vaig arribar a conèixer, però me l’imagino “entranyable”, com es diu ara. Hi ha una foto d’ell amb Josep Pla. a l’entrada del mas de l’Empordà, una imatge que, vista ara, agafa tot l’aire d’una nostàlgia impossible de no tenir.
