Deien que la pandèmia ens ensenyaria a ser millors persones. Permeteu-me que en dubte. Diria més encara, no ho ha fet. Dos anys després crec que no hem après res, tot i que no vull generalitzar. Hi ha gent a qui ha servit per obrir els ulls i fer un gir de 180 graus a la seua vida.
Però quan creus que res et podria sorprendre, una guerra i una posterior vaga de transportistes en torna a dixar imatges de supermercats buits i recordes quan a l’inici de la pandèmia ens vam quedar sense paper higiènic. Un cop més, la histèria i l’egoisme dirigixen les accions de la societat. I aquells que van al dia i no tenen recursos per fer compres de centenars d’euros? Algú hi pensava mentre omplia els carros de productes molts dels quals caducarien abans de consumir-se? No. Estes persones van anar al supermercat, on trobaven una imatge dantesca.
El mateix succeïx amb la guerra a Ucraïna que he esmentat abans. Les imatges que ens arriben són horroroses i generen angoixa. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens permeten seguir-la minut a minut. Som espectadors d’un conflicte armat en un país d’Europa que tenim a prop. És legítim sentir angoixa i preocupació, no ho poso en dubte.
Però durant les darreres setmanes m’ha generat un debat intern sobre la nostra reacció envers altres guerres i refugiats. Hi ha ciutadans i països de primera i de segona? Està clar que sí, només reaccionem quan veiem que la nostra estabilitat perilla i ens hi sentim identificats.
Tanco esta reflexió escrivint les mateixes paraules que a l’inici:
la pandèmia no ens ha canviat per a bé. Què més hem de viure per fer-ho?
