El dissabte dia 30 se celebrà a la Catedral l’acte de beatificació de quatre capellans de la Germandat d’Operaris Diocesans, fundada pel tortosí Manuel Domingo Sol l’any 1883. La importància que l’Església catòlica va donar a la celebració, amb la presència del cardenal Marcello Semerano i una vintena de bisbes, fou demostració de la significació que continua tenint la ciutat en l’àmbit religiós.
Fins fa un segle, dos eren els elements que donaven rellevància i projecció internacional a Tortosa: la seua importància militar per la situació estratègica a la boca de l’Ebre i el paper de l’Església catòlica com a seu episcopal.
El primer fet fou causa de la ruïna al llarg de la història; cada vegada que hi havia una guerra patia les conseqüències de ser plaça forta perquè la seua possessió esdevenia clau per als interessos dels diferents bàndols en conflicte. Així fou als setges de 1642, 1708, 1810 entre tropes franceses, catalanes i castellanes; i al front de guerra de 1938. En tots els casos, la ciutat quedà enderrocada i hagué de ser reconstruïda des de les cendres, una vegada i una altra.
L’altre gran fet fou que Tortosa era seu d’un dels bisbats més importants del país amb prop de deu mil quilòmetres quadrats de superfície, una línia de la costa de 194 quilòmetres entre l’Hospitalet de l’Infant i Almenara, a les portes de València, parròquies a quatre províncies civils i elevades rendes i servituds. Des de principis de l’era cristiana, el paper de religió ha estat sempre present en la història de Tortosa. No es poden explicar bona part dels esdeveniments locals sense tenir en compte la presència de l’Església i les seues institucions.
Els nuclis de poder, les entitats socials, les revolucions, les guerres, les catàstrofes, les iniciatives públiques, la mateixa configuració urbana…, en el fons sempre hi apareix l’Església i els seus protagonistes. Repassant la crònica tortosina dels darrers nou segles es constata l’existència de fins a un total de 29 ordes o congregacions religioses masculines o femenines, amb els seus convents i esglésies, que han deixat la seua petjada tenint una major o menor influència social o importància qualitativa i quantitativa, però sempre una presència activa.
Deixant a banda els 21 primers bisbes durant els períodes romà i visigòtic, per manca de suficient informació, des de la restauració del bisbat el 1151 hi ha hagut 69 prelats que han ostentat la mitra tortosina. La història és llarga i intensa: al principi del segle XV, amb un papa dissident, Benet XIII, resident al territori del bisbat, a Peníscola, fins a un bisbe tortosí cardenal i papa, Adrià d’Utrech, fets singulars en la història universal de l’Església.
També hi ha hagut quatre cardenals més que han sigut bisbes de Tortosa: Jaume de Prades, Ot de Moncada, Guillem von Encnkevoirt i Agusti de Spinola i, recentment, dos més com a arquebisbes de Barcelona, havent estat abans bisbes tortosins: Ricard Carles i Lluís Martínez Sistach.
Al segle XIX hi ha hagut bisbes de tota mena; de trista memòria, com Victor Damian Saez, personatge sanguinari que, com a primer ministre de Fernando VII, organitzà la dura repressió contra els liberals constitucionalistes; i, per altra banda, homes que destacaren pel seu esperit sacrificat i caritatiu, com Manuel Ros de Medrano, que morí víctima de la febre groga contreta atenent personalment els afectats, o Francisco Aznar Pueyo, que emmalaltí per visitar els contaminats de còlera durant l’epidèmia de 1890. Una història molt viva.
Hi ha l’existència de sants tortosins d’origen o d’adopció, com Francesc Gil de Federic, Rosa Molas o Enric d’Osso, i també el franciscà Salvador d’Horta i el dominic Pedros Sans, encara que aquests dos amb una relació més tangencial amb Tortosa. Els casos excepcionals de Rosa Molas i Enric d’Osso foren perquè van viure, treballar, crear les institucions religioses i són soterrats als respectius noviciats de Jesús i venerats a Tortosa, com també ho és el beat Manuel Domingo Sol a la seva sepultura del Temple de la Reparació, juntament els sacerdots operaris assassinats durant la revolució de l’estiu de 1936, que fan un total de 30. Una de les pàgines més fosques de la història religiosa tortosina.
