Crònica des de Madrid:
Llegir la premsa conservadora madrilenya estos dies dona idea de la frustració que es respira a la bombolla de la capital. “Diguem que estos 12 milions de vots perdonen, si no aplaudixen, els homenatges als etarres als seus pobles”, escrivia el passat diumenge a l’ABC Ángel Expòsito, un dels presentadors estrella de la COPE, per lamentar com de malament vota una part dels ciutadans.
A llocs com el barri de Salamanca, on el consens mana lluir polsera rojigualada, el vot al PP supera el 70% i la renda mitjana s’enfila per sobre dels 40.000 euros. En estos barris, a la cua per comprar el pa coincidixen directors de diari, tertulians, gurús de les enquestes i executius de l’IBEX. Certament, no són una representació de la societat espanyola, encara que la seua visió d’Espanya (la del ‘Que te vote Txapote’ i el Falcon) sí que és la que la societat veu majoritàriament en els mitjans.
És per això que en este Madrid continuen confosos. Les enquestes els havien promés un tsunami blau que passaria per damunt de Pedro Sánchez, Arnaldo Otegi i el ‘prófugo’ Puigdemont. Però no van encertar en detectar sota l’aigua un corrent que anava agafant força a mesura que s’acostava la cita amb les urnes. No era tant la remuntada del PSOE com l’aclaparadora realitat d’un país divers i plural. Quina llàstima, es podia llegir en una altra columna de la premsa madrilenya, que Catalunya i el País Basc “distorsionen” el vot a la resta de l’Estat. Ens aniria millor si s’independitzen, semblaven dir.
Un PP arraconat
Presoner del discurs escorat a la ultradreta i al nacionalisme espanyol que tan bé li funciona a Isabel Díaz Ayuso, Alberto Núñez-Feijóo (un conservador gallec que venia a aportar moderació) no té més opció que pactar amb VOX i UPN una suma impossible per governar. Els cinc escons que necessita no els trobarà en cap dels partits nacionalistes o independentistes que des del 2015 (data de defunció del bipartidisme) tenen la clau de la governabilitat a Espanya.
Els únics que, per ideologia, podien fer costat a Feijóo són el PNB i Coalició Canària. Però els bascos no volen ni reunir-s’hi i els canaris només s’acostaran a qui tinga opcions reals de tenir l’aixeta dels diners. I no és el candidat popular.
Al PP només li queda reclamar una abstenció del PSOE en nom de la llista més votada. Una ficció amb la qual Génova 13 intenta passar el calorós agost a la capital per no centrar l’atenció en què Feijóo va pel camí d’una investidura fallida.
Sánchez, pendent d’un fil
Però que Feijóo ho tinga impossible no vol dir que Sánchez ho tinga fàcil. Res assegura, per ara, el bloqueig a la seua investidura i la repetició de les eleccions a finals d’any encara que puga significar, esta vegada sí, una majoria absoluta de PP i VOX. Un escenari que el president espanyol en funcions assegura que no es donarà i que cap dels seus aliats vol provocar per la por a ser assenyalats com els culpables de donar a la dreta una segona oportunitat.
Per evitar arribar a este extrem, el PSOE necessita primer a Sumar. Un suport a priori garantit encara que dins la coalició de Yolanda Díaz, Podem i Compromís volen tenir veu pròpia. Sánchez necessita també als bascos. Públicament, EH Bildu posa per davant no donar una segona oportunitat a la dreta i l’extrema dreta. Mentre que el PNB, empés per la por al ‘sorpasso’ de l’esquerra abertzale, reclama obrir el debat d’un nou model territorial. Si afegim a l’equació el diputat del Bloc Nacionalista Gallec i, possiblement, la diputada de Coalició Canària, el PSOE encara necessita els vots dels independentistes catalans.
Malgrat que en un primer moment es donava per segur el sí d’ERC i s’assumia que Junts posaria un preu més alt al seu suport (abstenció o dos sís en funció dels canaris), els republicans avisen que no es poden donar per “descomptats els seus vots”. Esquerra i Junts han iniciat contactes per negociar un preu conjunt a la investidura de Sánchez conscients que tant valen els set diputats dels uns com els set dels altres.
De partida, posen sobre la taula condicions paregudes. Els de Puigdemont volen parlar d’amnistia i autodeterminació. Els de Junqueras, de la resolució del conflicte amb l’Estat. Només Esquerra ha verbalitzat altres reclamacions que els socialistes podria considerar dins del marc constitucional, com acabar amb el dèficit fiscal o el traspàs de Rodalies. A Junts alguna veu important de l’ànima convergent com la de l’expresident Artur Mas ja ha demanat ser “més exigent que intransigent”.
Fins al moment no hi ha proposta oficial del costat del PSOE més enllà de la porta que ha obert la ministra d’Hisenda en funcions, Maria Jesús Montero, de perdonar part del deute de Catalunya amb Fons de Liquiditat Autonòmic. Els socialistes seguixen apel·lant a la “decisió” que han de prendre els independentistes, molt concretament Junts: si entre un “govern progressista o un govern de retrocessos”, afirmava el portaveu Patxi López.
Pedro Sánchez se n’ha anat de vacances i demana paciència fins al 17 d’agost, el dia que es constitueixen les Corts. Llavors podrem veure, en la votació per escollir la Mesa del Congrés, si el joc d’aliances que necessita Sánchez per continuar a la Moncloa funciona o si, al contrari, som més a prop de la repetició electoral.
