D’ençà dels fets de 2017, hem passat de ser actors d’un procés d’independència, en un escenari català, a ser espectadors d’una desfeta. Avui els actors són els jutges i els polítics espanyols, i l’escenari Madrid. L’autoengany de l’independentisme que confia que la independència l’han de fer la UE o Madrid, ens duu a la conjuntura postelectoral davant una possible investidura de Pedro Sánchez, en la qual es vol fer creure als independentistes que una posició maximalista és viable. Qui pot creure’s que un referèndum d’autodeterminació es pot negociar durant el procés d’investidura? Només els que s’autoenganyin no s’adonaran, doncs, que la pastanaga serà electoralista i de recuperació d’un espai polític per a Junts per Catalunya.
Però, anar a unes noves eleccions, ¿tindria cap sentit si l’independentisme no s’hi presenta unit? I si s’hi pot presentar unit, ¿per què Junts i ERC no es posen ara d’acord davant el present procés d’investidura?
La qüestió em duu a la pregunta amb què titulo aquest article. Si renunciem a ser els actors i que l’escenari (l’únic possible escenari) sigui Catalunya, persistim en l’autoengany.
És a Catalunya on s’ha de fer la independència, no pas a la UE ni a Madrid. I són els catalans que l’han de fer, ara i aquí. Pretendre amagar rere unes falses expectatives a Madrid el fet que tenim un Parlament que ha renunciat del tot a la independència, ens duu a una qüestió ben crua. Quin valor va tenir aquell 1 d’octubre fins i tot per a Junts, que vol aparentar que practica una estratègia més purament i decididament independentista? Quin valor va tenir, si per a fer la independència ara sembla que cal que Madrid autoritzi un referèndum? La pastanaga està servida. I amb ella, l’autoengany. Perquè, en definitiva, allò que va fallar el 2017 va ser, valgui la redundància, la fallida declaració unilateral d’independència, o el simulacre que va ser, en realitat. I arribem, així, al veritable rovell de l’ou. Del 2017 ençà, allò que ha estat devastat és la idea de la necessària i inevitable unilateralitat de la independència. Però tot plegat mai no aconseguirà esborrar, al capdavall, que l’única idea seriosa de l’independentisme seguirà essent aquesta unilateralitat, i aquesta seria l’única que ens pot situar com a protagonistes i en l’escenari correcte, un protagonisme i un escenari davant els quals Espanya seria (i havia estat) un espectador, si vostès volen, un espectador privilegiat, però no gaire més. El retorn a la idea d’unilateralitat, aquesta és la veritable assignatura pendent de l’independentisme català. I en aquest punt, els bloquejos a Madrid continuaran essent jugar al parxís en un taulell d’escacs.
