El músic Alizzz ha posat el dit a la nafra amb el seu últim tema. ‘Que pasa nen’ és una reivindicació del talent d’extraradi davant les elits barcelonines que han tendit a negar la catalanitat dels xarnegos. “Les elits culturals som nosaltres, també”, canta el de Castellfels mentre recorda que Estopa i Rosalia són del Baix Llobregat. La provocació d’Alizzz ha servit per alimentar un vell debat: la identitat catalana és compatible amb tenir el castellà com a primera llengua?
Però mentre la Catalunya urbana treu a passejar el seu trastorn bipolar un cop més, em pregunto si algú es recorda de l’extraradi de l’extraradi, de la Catalunya dels marges que no s’identifica amb l’ideal rural de la barretina i la masia empordanesa. Esta Catalunya també està apartada del relat oficial i, en canvi, no disposa dels altaveus que tenen artistes globals com Alizzz.
Per això és tan extraordinari el fenomen d’Alcarràs. La vaig veure a Madrid i em vaig adonar que espectadors que possiblement no coneixen de Catalunya res més que Barcelona van descobrir un estil de vida amb el qual els ebrencs ens podem identificar. Qui ha vist la pel·lícula ja sap com es crida un bon cagondéu. També, que les iaies xarren a la fresca, els iaios fan la partida de buti al casal i els xiquets juguen als bancals; que quan es cull la fruita es porta a la cooperativa o que a les festes majors ballem sota el foc.
I a més, ara s’obre l’opció que la història de Carla Simón es conegue també a Hollywood. Es demostra que quan hi ha suport de les institucions, com en el cas d’Alcarràs, tots ens podem sentir inclosos al relat cultural del nostre país.
