Des de 1950 fins a 2015, s’han produït més de 8.300 milions de tones de plàstic (R. Geyer), però prop de la meitat s’han generat a partir de 2004. Aquesta xifra significa que s’ha creat més d’una tona de plàstic per habitant al planeta. A més de ser una xifra sorprenent, i fins i tot inquietant, seria suficient per cobrir tota la superfície de la Terra amb una fina capa de plàstic!
A més a més, només el 9 % d’aquesta producció s’ha reciclat, mentre que un 12 % s’ha incinerat. La resta, o sigui un 79 %, es troba en abocadors o dispersa per la natura i el medi ambient (Informe UNEP, 2018).
Cada minut, es venen un milió d’ampolles de plàstic a tot el món. El 42 % del plàstic fabricat es destina a l’embalatge d’aliments i productes manufacturats. És a dir, plàstics d’un sol ús.
La gran majoria de plàstics (polipropilè, polietilè, poliestirè, etc.) es produeixen a partir de combustibles fòssils. Són una part fonamental del nostre món i de la nostra vida quotidiana (ampolles, bosses, recipients, safates, envasos, embalatges, etc.). És un material barat, lleuger, amb un notable nombre d’usos, versàtil…
Aquests polímers orgànics són relativament inerts, insolubles en aigua, molt resistents a la llum, a la descomposició biològica i atacs químics, cosa que fa que la seva degradació, almenys durant dècades, sigui un procés lent.
Amb l’abundància creixent de plàstic dispers en abocadors, a la natura, surant al mar o al fons dels oceans i acumulant-se als carrers de les ciutats, sumada a la seva dificultat de degradar-se de manera natural, hi ha un augment el seu potencial de conservació en el registre de roques.
Així és! Un dels exemples més fascinants de preservació del plàstic en el registre de roques es va descobrir a la deserta platja de Kamilo (Hawaii, EUA). Patricia Corcoran, de la University of Western Ontario, va informar de l’aparició d’una nova roca, el “plastiglomerat”, una barreja de plàstic fos, sediment de platja, fragments de lava basàltica i restes orgàniques. Segons Corcoran, s’ha creat a partir de les fogueres que els visitants de l’illa realitzen a la platja per fer menjar. El foc s’escampa i acaba cremant la brossa, majoritàriament plàstics, dels voltants de la foguera. Cal remarcar la gran quantitat de brossa marina present a Kamilo Beach, procedent del Gir del Pacífic Nord, corrent que arrossega quantitats bestials d’escombraries originàries d’Àsia i Amèrica.
Estem immersos en l’Antropocè (Crutzen, 2000), l’era dels humans. Durant els darrers 70 anys, una sola espècie, els humans, hem canviat el règim dels ritmes de la natura i dominat els processos i controlat els canvis biòtics.
En conclusió, coneixem la gran quantitat de polímers consumits mundialment i que aquests “plastiglomerats” es formen antropogènicament. Sembla que els plàstics es poden convertir en un component important del cicle actual de les roques, la qual cosa fa que la idea d’una “Era del Plastocè” no sigui tan descabellada.