L’exregidor tortosí d’Esports Ximo Martorell, 59 anys, acaba de completar la seua primera marató, la nocturna de Bilbao, amb un temps de 4 hores i 26 minuts. Fins aquí, res d’extraordinari, però el cas és que el repte va sorgir a l’Hospital Verge de la Cinta, el gener del 2020, quan va despertar-se després de 14 dies ingressat a la unitat de cures intensives (UCI), amb respiració assistida per a poder-li guanyar la partida a la covid. Encara no hi havia vacuna. Ell no recorda ni el moment d’entrar a Urgències, on el va dur la seua dona -també infectada-, tot i que encara estava conscient quan li van comunicar que l’entubarien. Va arribar a estar “molt crític”, segons van transmetre per telèfon a la seua parella i als seus dos fills, que no podien anar-lo a veure a l’hospital. Superat el pitjor moment, se va prometre a si mateix, a la família i als metges, que si es recuperava completament, correria una marató. Dimarts passat, en conversa amb este periòdic, tres dies després de la cursa, esbufegava: “Avui les cames ja tornen a ser meues”.
Primer, però, calia començar de zero. Durant l’estada a l’UCI, havia perdut 11 quilos de massa muscular. Gairebé no podia sostindre una cullera. Exfutbolista i ciclista, la sensació de no poder caminar el corcava. Va començar amb passejades curtes amb un caminador, en la solitud, per dins de l’habitació de l’hospital, on també exercitava els braços fent servir dos botelles d’aigua menudes de manuelles. Va sortir de l’hospital el 27 de gener i, encara de baixa laboral, se va posar en mans d’un amic fisioterapeuta, Ramon Gas, per a accelerar la rehabilitació. A cada revisió mèdica, els metges li van començar a preguntar per la marató, que ell tenia ben present. Va trigar dos mesos a tornar a caminar amb normalitat i va posar fil a l’agulla. Va començar a córrer pels volts de la casa familiar -als Quatre Camins-, però ho havia de conciliar no només amb la faena -treballa a BASE- sinó amb la dedicació a la condició de regidor d’Esports, Cultura i Medi Ambient.
El maig del 2023, Ximo Martorell ja no va anar en llocs de sortida de la candidatura de Junts per Tortosa, i es va centrar en la seua nova faceta d’atleta de fons. “Hi estava capficat, però sabia que si no m’ho prenia molt seriosament, no ho aconseguiria”, expressa. També recorda que la família li deia que busqués un altre repte, però “en el fons sabien que ja no el canviaria per cap altre”. La persistència de Martorell va encomanar-lo al preparador Ivan Arrufat. “Sempre li agrairé tot este treball que ha fet amb mi, que m’ha portat a poder aconseguir el repte sense cap lesió i en plena forma després d’un any d’intensos entrenaments minuciosament estructurats i preparats”, recalca. A més a més de les sessions de carrera, va començar a anar al gimnàs que Arrufat va obrir a l’entrada de Tortosa per la C-42.
“Jo al principi volia més exigència, però ell em frenava. Ara li agraïxo, perquè no m’he lesionat en cap moment”, fa balanç. “Vaig assumir que podria fer la marató quan em vaig decidir a fer la mitja de Barcelona, al març d’enguany”, i va superar la prova de foc amb un temps de 5m40s per quilòmetre de mitjana. Va ratificar-ho a la mitja marató de Sant Sebastià, on va baixar en un minut el temps de Barcelona. “Ja no era una casualitat, i a més a més gaudia”, reconeix.
Bilbao, a l’octubre, tenia una dificultat afegida perquè els entrenaments dels dos o tres mesos anteriors, que han de ser els més voluminosos, coincidien amb la calor xafogosa dels estius a les Terres de l’Ebre, però Martorell sortia a entrenar a les 6 h del matí. No ha tingut moments de defalliment. Potser el més delicat va ser ja en plena cursa, quan se va plantejar dixar-ho anar. Però una atleta li va dir al seu costat que abaixés el ritme però que no dixés de córrer, i així ho va fer. “La inexperiència també et dificulta com dosificar-te, perquè als entrenaments, Arrufat no em va dixar mai fer més de 33 quilòmetres”, detalla.
Hi havia un punt per on els atletes passaven vuit vegades, i allí estaven la família i amics de Martorell, animant-lo i oferint-li gels reconstituents. La sensació més reparadora, però, va ser la que va viure en creuar la línia d’arribada. “T’alliberes. Era més aviat com un agraïment”, s’emociona. A més, l’speaker coneixia el seu context i quan estava a punt d’arribar, el va compartir amb la gent. De l’UCI a la màxima satisfacció. La seua samarreta de la cursa també era com un múltiple agraïment: hi apareixien els noms de la seua família nuclear -Cinta, Oriol i Àngela- i els logos de l’Hospital Verge de la Cinta, ICS Terres de l’Ebre, BASE, Ajuntament de Tortosa, Parc Natural dels Ports -havia sigut membre de la Junta Rectora-, Tortosaesports, el Consell Esportiu del Baix Ebre, el gimnàs d’Arrufat (WeTracks), el centre de fisioteràpia de Gas (Kirofis), el Projecte Emma -la carrera es va fer el Dia Mundial contra el Càncer de Mama- o la marca Reserva de la Biosfera. “També era una manera de reivindicar el territori”, afegix Martorell, que acaba de girar completament el full d’una experiència traumàtica.
La samarreta l’emmarcarà i en donarà una a l’hospital, una altra al fisioterapeuta i una altra al gimnàs, on ja ha decidit que intentarà mantindre la forma. “Si em torna a vindre de gust fer alguna prova, ja no sortiré de zero”, diu. El bagatge és incontestable: en un any, va córrer durant 126 hores, va destinar 80 hores a anar en bicicleta i va fer exercicis de força durant 116 hores. En total, prop de 324 hores anuals d’esport. “En forma com ara no estava ni quan tenia 30 anys, i no vull perdre-ho”, tanca.