La gent del Baix Ebre no tortosina patim una terrible sensació d’abandonament cultural per part de la insigne ciutat de Tortosa. Una mena de tristesa com de xiquet perdut al mig del mercat que no troba la mà de qui anava agafat i tampoc no sap on buscar-la.
Un diria que de la història, el patrimoni i la llarga llista de fills il·lustres que la ciutat mostra amb orgull en el currículum hauria de nàixer espontàniament una rica iniciativa cultural que tingués per objectiu abraçar tot el territori i passejar-se més enllà. Però la possibilitat de ser un punt de suport on poder descansar una mica la tensió cultural que suporta cada poblet ebrenc és eclipsada per una macroinèrcia folklòrica reduccionista que s’encalla en la baldana, la jota, l’arròs-col-i-fesols i el Carrilet (de la Cava). Que sí. Que també. Però no només. L’escriptor Jaume Vidal Alcover deia que no havia vist enlloc una mentalitat tan provinciana com a Tarragona, i que devia ser per l’abundor de delegats i el pes del funcionariat civil, militar i eclesiàstic de la ciutat… Us sona de res?
A vore si enguany, que commemorem els 400 anys de la mort de Francesc Vicent Garcia, lo rector de Vallfogona, la ciutat s’atrevix a trencar l’encarcarament que la sotmet i celebra l’autor més enllà de la seua tortosinitat, que l’obra bé s’ho mereix. La seua excel·lència inserix Tortosa, una vegada més, en les pàgines d’or de la cultura nacional. Me sembla una bona excusa per a fer el mateix trajecte a la inversa i fer nostra la brillant literatura del país. Ho farem, pios lectors? O, com deia el poeta, serem per sempre uns ases?
