Fa uns dies vaig poder assistir al III Congrés Ibers a l’Ebre que es va dur amb gran èxit de participació a Tivissa. Un dels temes sobre els quals es va debatre al llarg de les tres jornades va girar justament al voltant de la periodització de la protohistòria i l’establiment d’un nou marc cronològic per explicar de manera adequada la successió de processos històrics a partir de la primera edat del ferro (segle VIII abans de la nostra era). I en este sentit cada vegada hi ha més raonaments científics que posen en crisi la utilització del terme “ibers” per a definir les societats que es van desenvolupar a casa nostra a partir de mitjan segle V abans de la nostra era I i fins a l’arribada dels romans. Una bona part dels arqueòlegs i de la comunitat científica veurien amb bons ulls la substitució d’aquest terme ibers per a referir-nos a les societats que segueixen a la fins ara anomenada genèricament edat del ferro. Hi ha motius -vinculats sobretot als avenços en la recerca, en l’ús de nous mètodes de datació i anàlisi i en els anacronismes en la classificació – que farien aconsellable este canvi.
Però no ens enganyem. No podem obviar que de manera subjacent també hi ha altres motius que ho aconsellen. I és que parlar d’un període iber, o d’una cultura ibera o d’una civilització ibèrica molt probablement, té també una clara intencionalitat ideològica. De manera explícita vindria a definir el substrat comú sobre el qual s’acabaria bastint una identitat homogènia i que vindria a fonamentar el que molts segles després seria vist com una pàtria comuna. Però el cas és que cada vegada més veiem que en el “món ibèric” no existia aquella suposada uniformitat i que les diferencies -en tots els sentits- entre els seus pobles eren més que evidents. I és que de vegades la historiografia no ha pogut -o no ha volgut- combatre la intencionalitat de certs termes. De manera intencionada, durant anys, es va utilitzar conceptes com “reconquesta”, “creuada”, “descobriment” d’Amèrica, “evangelització”, “nació”, “imperi” … D’exemples en podem trobar en totes les potències colonitzadores i també, a partir del segle XIX, en tots els grans nacionalismes europeus a la recerca d’un discurs pseudohistòric que justifiqués el seu ideari polític. També a casa nostra. Encara en els nostres dies ens resulta més còmode sentir-nos hereus de les cultures clàssiques que no de les del nord d’Àfrica.
No voldria acabar l’article d’aquest mes sense recomanar-vos l’exposició “Los Pobles dels Rius” que relata la vida quotidiana dels habitants entorn els rius Ebre, el Sénia, l’Algars, el Matarranya, el Guadalop i el Bergantes durant la primera edat del ferro (s. VIII – VI a.c). Produïda pels Serveis Territorials del Departament de cultura, amb la col·laboració del Grup de recerca en Arqueologia Protohistòrica (GRAP) de la Universitat de Barcelona i el Museu de les Terres de l’Ebre, ha estat coordinada per Joan Martínez i Núria Pegueroles. Amb magnífiques il·lustracions de Lluís Chavarria i textos de David García Rubert (que també ha estat el comissari). L’exposició i el catàleg que l’acompanya recullen els resultats de la investigació duta a terme durant anys per grups de recerca de les universitats i els presenten amb una vocació clarament pedagògica. Es recreen escenes a partir dels vestigis trobats en els més de cent vint jaciments documentats en l’àrea de confluència entre Catalunya, el País Valencià i Aragó, que mostren un món estranyament proper. L’exposició inclou una trentena de peces originals de gran valor de diversos jaciments. Es pot visitar al Palau Oliver de Boteller fins al pròxim 31 de març de 2024. Així mateix, dintre d’aquesta voluntat pedagògica s’han organitzat tallers d’arqueologia experimental adreçats als centres d’ensenyament de primària i secundària, i també un cicle de conferències.
Amb més iniciatives d’aquestes característiques ben segur que ajudaríem a evitar certs vicis a l’hora d’explicar la nostra història i no correríem el risc d’empassar-nos estereotips i llocs comuns que no per més repetits arriben a ser certs.
