Les meues dèries, que de vegades poden aparentar cabòries, em porten a exposar-les públicament i compartir-les.
Veureu, he arribat a la conclusió que això d‘»España una, grande y libre» encara perdura. Però en realitat ja no n’hi ha una d’Espanya, per tant, és el miratge dels qui s’ho creuen. També hem superat les dues de Machado, així i tot encara una de les dues (la de sempre) ens glaça el cor. L’Espanya buidada ha trencat aquesta unitat constitucional i el bipartidisme.
En conseqüència, ja no és tan gran, i com que estem a Europa ens hi hem de referenciar. En fer-ho, veiem que som els més grans en els rànquings de corrupció (que comença per la prefectura de l’Estat), el clientelisme polític (es calculen uns 100.000 càrrecs de confiança), els nivells i graus de pocavergonyes que ocupen els poders (polítics, legislatiu, judicial, l’església, l’Ibex, la banca, els alts funcionaris…).
I lliure, en deien. Mentre no es derogui la llei mordassa, és evident que no ho és. Les mostres continuades de repressió a la dissidència, l’immobilisme constitucional… L’any 2010 es va revertir la voluntat popular expressada en el Referèndum de l’Estatut d’Autonomia de 2006 (el de Miravet), i parlen de democràcia plena? Ara, amb el 25% d’imposició de castellà (la Norma, protagonista de la campanya «el català, cosa de tots» de 1982, fa quaranta anys que ha facilitat la immersió), i sense el mínim respecte per conrear les llengües oficials proclamades a la Constitució.
Els tics autoritaris s’empelten, i una mostra ben recent la tenim en l’aprovació dimarts dia 1 de la prolongació de l’ús de la mascareta obligatòria en espais oberts (a banda d’haver-ho fet amb el parany de la vinculació amb l’aprovació de la paga dels jubilats), una mesura sense cap evidència científica de l’eficàcia de la mesura, però que revela el to de control i d’autoritarisme (“l’ordeno y mando” de sempre, vaja).
De la justícia, millor no parlar-ne. El cas més recent de la Junta Electoral Central i la implacable persecució a Pau Juvillà; és a dir un òrgan administratiu que no judicial, s’atorga un poder que no té imposant-se a la voluntat popular de les urnes.
Fa vuitanta-tres anys i vint-i-un dies (el 13 de gener de 1939) que va començar el mal somni, i encara persisteix. Tot just la fiscalia anuncia que ara començarà a investigar els casos de pederàstia en el si de l’església, així i tot veurem com evolucionarà a les Corts l’obstruccionisme constitucionalista. Per cert, es parla d’abusos a menors quan s’hauria de dir violacions («fer un acte carnal, amb una persona, en contra de la seva voluntat», i és sinònim d’abús). És com dir «franquisme», per blanquejar la dictadura del general Franco. Les coses pel seu nom.
Així i tot, les cabòries s’esvaeixen en veure les coses positives de les Terres de l’Ebre. Han crescut en més de 2.000 empadronats. Els Muntells seran plató d’una pel·lícula de ciència-ficció d’Amazon els pròxims dies, entre el 14 i 17. La rapitenca Anna Pardo va triomfar a TV3 amb el seu reportatge «Bruixes: la gran mentida». La camarlenca Carol Rovira serà membre del jurat d'”Eufòria”, el nou concurs de talents de la televisió catalana. Xarim Aresté ha publicat el seu darrer disc «Ple d’amor», amb un videoclip gravat a Flix; una altra flixanca, Sarai Sarroca, és la primera dona al capdavant del servei meteorològic de Catalunya. I per amenitzar, els cent cinquanta anys de la banda de música d’Ulldecona.
Són una mostra de com van les coses per casa nostra. Així que, endavant les atxes! Aquí sí que som uns, grans i lliures (d’esperit, almenys).
