EDITORIAL // Les circumstàncies de la pandèmia pel coronavirus i els condicionants que això infringix a qualsevol mobilització popular dixen d’entrada tocada la capacitat reivindicativa que l’independentisme ha exhibit any rere any durant l’última dècada, amb una constància i una capacitat d’organització cívica admirables, amb motiu de la Diada de Catalunya, l’Onze de Setembre. De fet, per alguna cosa els agents espanyolistes o constitucionalistes de Catalunya retreien al secessionisme que s’hagués “apropiat” d’una Diada que tradicionalment, fins al 2010, havia fet equilibris entre el to reivindicatiu i el festiu. Ara, en plena emergència sanitària, no està permesa l’expressió massiva ni d’una cosa ni de l’altra, i és natural que els partits i mitjans espanyolistes pensen que d’un gran mal en surt un gran bé i que, d’una vegada, encara que siga de forma forçada i forçosa, el famós suflé mesurat per la Diada baixarà la intensitat.
Ara bé, si com algun membre de l’ANC reflexionava esta setmana per a esta publicació, algú es pensa que esta impossibilitat de sortir junts al carrer portarà a consolidar un hipotètic silenci de la causa independentista i, sobretot, de la reivindicació de llibertat per als presos i exiliats, s’equivocarà de ple. El conflicte polític existix i està fixat perquè així ho van establir els esdeveniments d’ara fa tres anys, que van suposar un punt d’inflexió en tots els sentits, i el conflicte polític s’ha d’abordar políticament, com hem defensat sempre des d’estes línies, siga quan siga que marque l’agenda tutelada ara per l’emergència sanitària i social.
Avui no hi haurà cap gran manifestació ni cap pelegrinatge independentista cap a la capital catalana, però cap sondeig fa preveure que la realitat política catalana, marcada a foc per la tardor del 2017 i que col·lateralment està fent saltar pels aires la confortabilitat d’alguns espais polítics, haja canviat substancialment.
És lògic entendre que l’Estat, i la resta d’administracions, tenen ara una prioritat ineludible en l’abordatge d’una nova crisi, inèdita i difícil de gestionar, però això no impedix fer constar que el problema polític en l’encaix de Catalunya a Espanya continua sent un obstacle que no es pot esquivar sense més.