Hi havia un director de cinema que m’agradava molt. Jaime Rosales. Les seves primeres pel·lícules tenien una característica: estaven basades en l’observació. Fragments de vida quotidiana sense ornaments. Plantava la càmera, la deixava fixa, i permetia que l’espectador resseguís les accions dels protagonistes. Recordo la incomoditat que em provocava el dolor de l’escena muda, amb el soroll ambient sense postproducció. La capacitat evocadora d’aquelles imatges que parlaven de la soledat o la incomunicació. De vegades, la càmera estava lluny i els protagonistes dialogaven darrere una finestra, o els veiem, des de fora, pensatius, viatjant en un autobús. Era més important observar els microgestos de la cara o les mans, que les paraules.
Aquests dies he vist el documental, Sí als bous, del realitzador de Campredó instal·lat a Nottingham Jusep Moreno i he recordat Rosales. Hi ha vegades que només posar la càmera, sense dirigir l’espectador cap a res concret, produeix un impacte molt més profund que una veu en off o un diàleg. La gràcia del cinema basat en l’observació és el temps. El temps que es dilata, i que acumules veient allò que director vol que vegis. Com vol cansar-te, com vol violentar-te. I això és el que m’ha passat. Moreno decideix seguir un bou durant un correbous, un bou capllaçat i un bou embolat de festes majors. I no vol que apartem la mirada del bou. Primers plans com mai hem vist, els ulls desconcertats de l’animal o la boca assedegada. Captar els moviments desorientats, els espasmes, les envestides. Veure-li de prop la pell i les cremades. I no dir res més. No dir ni una paraula a favor, ni una paraula en contra. I amb aquesta decisió, dir-ho tot. Dir-ho de forma implacable.
