Escrivia Hegel que el progrés només és el progrés en la consciència de la llibertat.
Tanmateix, la institució escolar realment existent destaca més per fer recular aquest progrés que no pas per esperonar-lo. Assistim a una paradoxa inquietant: un progrés tecnològic accelerat conviu amb un retrocés espiritual flagrant. Carregar la culpa exclusivament a l’escola és una temptació tan fàcil com inútil, atès que la institució educativa és un producte de la societat que la sosté. Si l’escola no va a l’hora, significa que la societat tampoc no hi va.
L’arrel del problema es troba en la manca de crítica social; com si el que tenim només fos susceptible de millores cosmètiques però abdicant de canvis estructurals. Lampedusa a El Gattopardo ja va escriure que calia canviar-ho tot per tal que res no canviï: noves lleis i decrets, ordinadors a dojo combinats amb la prohibició del mòbil, o atencions extraacadèmiques necessàries però desconnectades del coneixement. El resultat generalitzat és una davallada de referències culturals bàsiques.
Tanmateix, el fet més greu és l’embrutiment personal, la manca d’objectius vitals i la confusió de la llibertat amb l’acte de consumir. D’això se’n diu alienació. Una persona alienada pot ser un empleat eficaç o un funcionari obedient, però mai no es podrà plantejar ser protagonista de cap transformació social.
L’educació pública moderna neix quan el món de la comunitat es dissol en la universalitat i les normes ancestrals són superades pel que s’anomena progrés històric.
Abans de l’escola, l’educació era immediata i pràctica: el jove aprenia a sobreviure, a interpretar els signes del medi o a dominar una perícia concreta.
La modernitat, en canvi, suprimeix les diferències qualitatives tradicionals i instaura l’acte administratiu com a font de drets, exigint un coneixement abstracte. L’escola passa a ensenyar a “saber de lletra”, la matemàtica i la tècnica com a camí d’Occident per al domini del món. Durant el segle XX la institució escolar es va veure sotmesa a dos vectors contraposats: la necessitat de transmetre coneixements tècnics i la preocupació humanista per no convertir l’escola en una fàbrica, caserna o hospital. Avui, ancorada en patrons del segle XIX, l’escola corre el perill de convertir-se en una institució caduca.
El debat educatiu sol encallar-se en les respostes a la pregunta equivocada: el com.
Tradicionalistes i progressistes discuteixen sobre metodologies i competències, sense abordar el moll de l’os: quina ha de ser la finalitat de l’educació? Per a què eduquem?
Tota societat educa per preservar l’individu i la comunitat. Si el fonament de la nostra societat és la llibertat individual, aleshores l’escola ha de servir per a fomentar-la. És a dir, l’escola ha de fomentar les persones ben educades. L’escola educa; d’una manera o d’una altra. L’educació ha de ser republicana i crítica.
Una educació digna no és la mera assimilació de competències per al mercat, sinó l’exercici de la crítica, la denúncia de l’opi del poble i guiar-se pel criteri moral. Aquí s’hi juga l’alternativa fonamental: educació o barbàrie.
Totes les decisions del poder polític sobre l’escola són legals, però la legalitat no garanteix la legitimitat. Perquè l’educació sigui legítima, ha d’aportar eines per a l’autonomia en una societat on cada individu és el responsable final del seu projecte vital. Una educació legítima ha de fer els alumnes capaços de prendre decisions per ells mateixos, lliures de la manipulació d’algorismes, dogmatismes o influencers.
Això exigeix la formació de l’esperit crític. Pensar, però, no és un acte espontani: requereix mètode, disciplina i coneixements. Sense una base sòlida, la creativitat es dilueix en banalitats. La premissa d’aquesta llibertat és el domini de la llengua. La riquesa lingüística és la mesura de la nostra capacitat de pensar i orientar-nos en la realitat: qui en un bosc només hi veu “arbres” sense distingir un roure d’un bedoll és menys lliure per la seva pròpia ignorància. El savi reconeix els condicionants de les seves decisions; l’ignorant es pensa que és lliure simplement perquè desconeix la seva ignorància.
Per aconseguir-ho, com a mínim, cal un canvi en l’accés i la formació de la funció docent.
No es pot pretendre millorar l’escola sense formar els millors mestres. Calen docents amb una cultura general sòlida, un domini rigorós del llenguatge i capacitat explícita d’exigència intel·lectual.
Si en acabar l’etapa d’escolarització els joves no tenen els coneixements per interpretar la complexitat del món, l’escola esdevé il·legítima. Els alumnes passen a ser víctimes d’un model que confon la llibertat amb la satisfacció immediata dels desitjos i promou l’obediència passiva i la curiositat instantània.
Cal reivindicar una escola que sigui, abans de tot, escola. Un lloc on aprendre sigui tan obligatori com contrastable; un espai que ensenyi a reflexionar, discutir i contraposar des de la rigorositat i la bonhomia. El respecte per la capacitat de l’alumne no s’ha de confondre amb la supressió de l’exigència. L’escola que vull és un servei públic dedicat a l’emancipació de la persona i al futur de la societat.
De tot això i més se’n parlarà el dia 19 de setembre al Casal Tortosí amb motiu de les Vuitenes Converses de Pensament Crític de les Terres de l’Ebre. Hi esteu convidats.
