Educació Superior 360

La setmana passada, es va publicar una nova versió de la LOSU (Llei Orgànica del Sistema Universitari) i en aquesta proposta de Llei es dedica tot el Capítol VII a l’estudiantat. Es fa referència als drets i deures d’aquests col·lectiu i també es fa especial menció al dret a accedir als estudis superiors en igualtat de condicions, les beques i ajudes a l’estudi, els seus drets quant a la seva formació acadèmica, els drets de participació i representació i l’equitat i la no discriminació.

Si revisem les lleis actuals, encara vigents, o alguns esborranys anteriors de la mateixa LOSU, veurem que els grans àmbits no han canviat massa. Especialment en tot allò que fa referència a temes d’equitat, beques i ajudes o els drets de participació i representació dels que ja trobaríem la base en els propis drets de reunió, manifestació i associació que establia en el seu dia el text de la Constitució.

Però, més enllà dels textos legals, quins són els problemes que manifesta l’estudiantat universitari?. Podem començar fent referència al dur que va estar haver d’assumir que assumir la modalitat de formació on-line, quasi d’un dia per a l’altre, degut a la pandèmia. Per al professorat va estar complicat, però per a l’estudiantat tant o més. La seva opció havia estat una universitat presencial i, de sobte, tot es va veure reduït a una pantalla, a una comunicació més asíncrona que síncrona, i a l’autogestió del propi procés d’aprenentatge. Un repte que hauria estat molt interessant, sinó fos perquè l’estudiantat, de primer curs especialment, no tenia ni experiència ni pautes per desenvolupar el seu aprenentatge en aquest marc formatiu.

Com sempre passa, els moments crítics de la vida (i la pandèmia ho ha estat molt) apart de ser una amenaça també ha representat moltes oportunitats en el sentit d’haver d’orientar la nostra vida acadèmica d’una altra manera. En aquest sentit, les tecnologies digitals hi han jugat un paper molt important. Paper que, en cap cas, resta importància a la presencialitat i al treball conjunt entre professorat i estudiantant en espais físics. Ans el contrari, el que ha promogut és posar encara més en valor la presencialitat. Aquesta és una gran diferencia, en positiu, que beneficia a les universitats presencials. Un benefici que no sempre som capaços de posar en valor. Aquest serà un dels principals reptes dels propers anys.

En relació a les modalitats formatives, com ja he dit altres vegades, hem de poder dissenyar projectes formatius híbrids (presencials i a distància) i també totalment a distància que han de conviure amb la modalitat presencial. Tenir aquesta flexibilitat ajudarà, també, a l’estudiantat. No només als de màster i formació continuada, sinó especialment als de grau que, cada vegada més, han de compaginar els estudis i el treball.

Les successives crisis econòmiques han posat a la corda fluixa a una gran part de la societat. Tot i que al curs actual les taxes s’han rebaixat, i al proper curs baixaran de nou, encara hi ha una part important de famílies que no poden assumir el cost que suposa tenir un fill o filla realitzant estudis universitaris. A la matrícula hem d’afegir els desplaçaments, l’habitatge, la manutenció i totes aquelles despeses derivades del propi procés acadèmic (llibres, materials, activitats complementàries,…).

Garantir la igualtat d’oportunitats en l’accés a la universitat no està vinculat, només, amb temes econòmics, sinó que està molt relacionat també amb qüestions de caire més personal i social. Les primeres perquè hem de poder assegurar la inclusió en tots els sentits (necessitats educatives específiques, gèneres, procedència geogràfica i cultural, …), també la igualtat de condicions pel que fa al desenvolupament de la carrera acadèmica. La universitat ha de poder tenir a l’abast tot els recursos (materials i personals) necessaris per a que aquesta sigui un èxit. En aquest sentit, hem de dissenyar els processos formatius amb una visió holística, de 360 graus, considerant que necessitem veritables ecosistemes, especialment digitals, que permetin a l’estudiantat, poder estudiar i treballar des de qualsevol moment, en qualsevol lloc i sempre que ho necessitin. El territori, i els seus recursos, seran fonamentals per a que això sigui possible (biblioteques, centres cívics, centres d’estudis, espais maker, FabLabs, etc.) La xarxa que s’estableixi entre les Universitats i l’entorn proper de l’estudiantat.

Per acabar, dir allò que diem des de fa temps, però que solem desenvolupar i que té a veure amb la necessitat de formar no només futurs professionals, sinó formar també persones i ciutadans i ciutadanes. Hem de formar en competències transferibles (que garanteixin el major grau d’ocupabilitat), amb una visió internacional (la mobilitat i la capacitat crítica serà fonamental), amb competència digital (personal i professional) i amb les competències necessàries, de base, per a formar-se de manera continuada al llarg de la vida. Una vida que, professionalment, serà diversa no només en nivells professionals, sinó també en àmbits de coneixement. El treball col·laboratiu entre el món social, econòmic i acadèmic serà, sense cap dubte, la clau de l’èxit no només educatiu, sinó també, social.

Merce Gisbert
Merce Gisbert
Dra. en Ciències de l’Educació
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 85 = 93

Últimes notícies

-->