Fa dies que penso l’efímera que és la felicitat, on un estat de benestar amb pau i harmonia. Quan ets menut no et pares a pensar en profunditat, és a dir a pensar en pensar, més aviat vius tan intensament l’instant, que no hi ha passat ni tampoc futur, només el present. I el present t’allibera de molts mals de cap i preocupacions, perquè és un espai de temps tant limitat que no deixa espai per a que els pensaments o preocupacions es facin grans. Però de Peter Pan només n’hi ha un, i la majoria d’humans i mortals hem de créixer, i amb la maduresa i les obligacions arriba la infelicitat.
M’encanta llegir i seguir molts dels actuals coachs, que t’expliquen el que senzillament han dit molts filòsofs, artites i pensadors en el passat; i m’intento motivar jo i el meu voltant, però no puc deixar de pensar que necessitem la infelicitat per reconèixer la felicitat, que necessitem la mort per poder apreciar la vida, que necessitem sentir-nos tristos per valorar les alegries, aquesta és la mare dels ous. Emfatitzem tant en el viure intensament, assaborint cada instant, que girem l’esquena a l’altra cara que és la mort.
No ens agrada visitar cementiris, no volem saber que senten els malalts terminals, ningú gosa a deixa preparat el seu enterrament o incineració… a aquesta versió fosca que conviu en el nostre espai i temps, li girem la cara, trobem que si l’ignorem desapareixerà, però la realitat és que per poder tenir una vida plena, cal que li donéssem l’espai que li correspon, i això no significa que sigui el tema de cada dia, però en algun moment val la pena tractar-ho, per si de cas la vida es fa tan efímera com la felicitat.
