El brunzir del silenci

Des del 1996, cada últim dimecres del mes d’abril es commemora el Dia Internacional de la conscienciació sobre el soroll o més pragmàticament el Dia del Silenci. Els entesos asseguren que la contaminació acústica és un dels factors mediambientals que provoca més alteracions en la ment humana, després de la contaminació atmosfèrica.

Malgrat tot, “no és fàcil prescindir del soroll”, diu el vell perdedor de Després de la tempesta, del lleidatà Emili Bayo. Edmon interpel·la Anaïs, bestiola urbana, en recordar-li que “la ciutat vos anestesia. Vos fica al cap un martelleig idiotitzador. Fa que odieu lo buit. Per això davant del silenci sobtat vos sentiu en perill i amb l’obligació d’estar alerta”.

Havent passat Sant Jordi, ens plantegem el soroll que se’ls atorga a les arts, en concret, a la literatura. Es tracta d’un remoreig que es va amarant en certs actes que malden per una socialització gairebé forçada.

Els muntatges mediàtics, siguen professionals o més aviat casolans, poden arribar a adulterar l’essència d’aquestes arts. I és que el soroll sovint ens distrau i ens pot arrossegar al perill de veure’ns enmig d’una realitat vàcua i soliua. A Rilke li agradava d’imaginar-se el seu amic inexpert en poesia entre el silenci i la calma que només deixaven espai a les muntanyes buides i als grans vents del sud abraonant-se a sobre d’aquestes com si volguessen engolir-les amb grans queixalades. Zoraida Burgos, a Convivència d’aigües, convida a la quietud del gebre sobre l’agram, als silents minerals, al recolliment del foc… Una poeta que penetra en l’assossec de la natura a través d’un exercici panteístic reforçat per la serenor dels líquens, la placidesa de la resina i el repòs dels buscalls. I, tot i això, és inevitable no fer soroll. A Les minves de gener de Josep Pitarch “la remor de cruixit de les rames o pinyes seques s’amplifiquen en la foscor” potser com un clam de la natura davant l’horror d’aquella Guerra Civil. No debades, “si sents que parla, tu només escolta’l”, aquest “déu del silenci” que esdevé un motiu recurrent i semànticament imprescindible per a Joan Callau, el poeta de la Cala, al seu nou llibre Tota la claror. D’altra banda, al poema Duna de Poemes d’Abissínia, Albert Gavaldà reclama “que el teu silenci digui, / de cada instant, només el que és com és / fora de tu, l’obstacle”. Del silenci, també en surt poesia perquè el silenci “és el preludi que ens fa humans / quan no tenim les càrregues de la fugida”, anuncia Maria Mingorance a Quan callem.

Conscients que aquesta convicció ferma del silenci s’escapa del consens malgrat la tolerància absoluta de tot i per a tot, en paraules de Bauman, i tenint en compte l’època líquida en la qual estem immersos, la solidesa de la quietud i de la serenor se’ns fa estranya. El silenci també és matèria expressiva i significativa en el sentit que també forma part del món i és perceptible. En definitiva, l’expressió del silenci, que pot ser solitària o social, es pot emetre com a alliberament emocional o amb la intenció que un tercer la puga interpretar. A més, el filòsof Sciacca afirma contundentment que “no hi ha silencis sense sentit; allò que no té sentit és mut, no és silenciós”. El silenci sempre és perceptible i, en segons quines ocasions, s’agraïx.

Carme Cruelles Rosales
Carme Cruelles Rosales
llicenciada en Filologia Catalana, professora i poeta
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

5 + 1 =

Últimes notícies